Blog de Josep Camprubi

Tenim probabilitats de pluja però tot i així anem d’excursió per caminar una mica cap a Sant Pere de la Portella al Berguedà. Passem Olvan, Sagàs i arribem al municipi del la Quar (amb 57 habitants), passant primer per Sant Maurici , després pels plans de la Quar i amb la carretereta asfaltada arribem fins el Monestir de Sant Pere de la Portella (800 mts).

Al 2010 el monestir benedictí fou declarat BCIN (Bé cultural Interès Nacional) i actualment forma part del Programa Romànic Obert que a través de la col·laboració de la Generalitat i la Fundació “la Caixa”, financen la restauració del monestir. Bé almenys es bo que els beneficis de l’entitat bancària serveixin també per mantenir el patrimoni arquitectònic.

La història del monestir es llarga perquè ja comença a principis de l’any mil, on després de la seva construcció per la baronia de la Portella, l’abat Oliva i va enviar un parell de monjos per assegurar-ne el seu assentament i ben aviat ja disposava del seu propi abat. El monestir ha tingut èpoques bones i no tant bones amb activitat i sense  fins als nostres dies, en que l’edifici del monestir que encara fa goig s’aguanta justet però els edifici del costat (palau de l’abat) queda en estat ruïnós.

Bé però la nostra excursió pretén arribar al Coll de Mascaró i tornar, si el temps ens ho permet, tot seguint unes marques grogues durant el camí. Deixem el monestir i baixem cap a la riera de la Portella o Rec de Sois (nom que pren en el començament), on el travessem per un pontarró que ens porta pel costat de Can Dou; magnifica casa arreglada amb uns entorns ben nets i amb uns cavalls que fan goig. Agafem el corriol que ara baixa i ara puja entremig de boscos frondosos i anem travessant diferents valls torrenteres de la Serra de Picancel: el torrent de la Font dels Avellaners, per sota del cingle de la por, de les canals males, i també per sota de la línia d’alta tensió que ve de Vic i va a Cercs (110kW), fins arribar a la casa de Corrubies o antigament casa Rubies. A la casa se l’hi aguanten les quatre parets, sense sostre, però es pot observar el seu caràcter senyorial: els seus carreus, els elegants finestrals també amb inscripcions al dintell, portalada amb arc de dovella,….  He trobat informació de la casa de l’any 1339 i també al 1768 lligada amb la vida de Sant Pere de la Portella; ben segur que si les pedres parlessin,…. pel que sembla, ja al segle passat, per aquest indrets el “Massana” maqui prou conegut, hi tenia un bon amagatall i diuen que la Guardia Civil poc hi anava per por de topar-s’hi.

Continuem el nostre camí i ja tenim a la vista el nostre objectiu: la casa i el coll de Mascaró, enfilem el darrer tram i ja hi som arribats. Tenim magnífiques vistes sobre Berga i el seu entorn, llàstima que els núvols no ens donen més obertura. També reconeixem la serra de Campdeparets (sobre d’Olvan i excursió que van fer a l’any passat) i deixarem per un altre dia pujar fins a Sant Miquel de Canals.

Tot fent el camí de tornada ens parem a Corrubíes per dinar amb les nostres amanides de quarta generació. Tot bé, però la pluja no ens deixa fer el cafè. Com que no tenim aixopluc a la casa, ens tapem amb els impermeables i fem el camí de retorn, ara però seguirem la pista forestal que baixa fins a la riera de la Portella. Trobem la pista que va pujant suaument fins els monestir de Sant Pere. Ara si, ja ha parat de ploure i podem fer el cafè tranquil·lament a l’esplanada del monestir.

Abans d’agafar la carretera de tornada ens arribem fins la “font de l’abat”, indret fresquet, net i amb un estol de prímules i falgueres que fa goig.

De retorn pugem fins dalt el Santuari de la Quar (1069 mts) amb esplèndides vistes cap a l’Osona, el Berguedà i per entre colls apareix al fons Montserrat, al Bages. Els amics de la Portella van fer una restauració del santuari a l’any 2000 i trobem una inscripció que diu:

Tenim tots de naixença un trosset de terra al món, que se’ns grava en la memòria i s’arrela en nostre cor”.

Ara la pluja ja ens envaeix de valent i a cobert amb el cotxe de l’Àngel i la Isabel, tornem amb la Marta cap a casa.

Fi de l’excursió i un trosset de la nostra terra queda en el nostre record.

19 d’abril del 2015

Avui hem anat a Gisclareny, un d’aquells indrets  (com n’hi ha molts) que encara no havia trepitjat si bé tots els seus entorns muntanyencs  em son familiars .

A Baga prenem la carretera que arriba a Gisclareny i pel trajecte trobem els espais d’acampada de Sant Joan d’Avellanet, en altres temps s’instal·laven els camps de la OJE i ara gestionat per “campaments i més”  de la Fundació Josep Sans la qual disposa d’un inventari de més de 100 terrenys d’acampada; i una mica més amunt trobem un cabirol com si ens donés la benvinguda al Parc Natural del Cadí Moixeró. Després del coll d’Escriga, arribem i deixem el cotxe a la Font de Gisclareny, agafem les motxilles i ara a peu prenem un caminet (sempre marcat amb blanc i verd) pel sector de El Pinar vers el Coll de la Bena amb esplèndides vistes al Pedraforca, l’Encija i darrera nostre les excursions que vàrem fer al Tossal Llisol prop de Vallcebre i a la Serra de Fulleracs a Malanyeu. Durant el camí gaudim de les flors: exuberant espígol, la flor del llí viscos, les orquídies caputxines, cardots i altres, però també durant el camí ens acompanyen uns núvols que ara sí ara no ens van amenaçant. Passem pel costat de la casa refugi del Tasconet, molt ben cuidat i arribem al Coll de la Bena (1436 mts) que ara sí, la pluja ens obliga a treure els impermeables per protegir-nos d’un cap de broma que posa més emoció a l’excursió.

La Isabel sap com fer escampar el núvols i així ho fa i ens permet continuar la nostra excursió cap a llocs desconeguts per nosaltres: farem el recorregut de La Voltrera que ens retornarà al nucli de Gisclareny tot passant per la vall del riu Bastareny. Després d’una forta pujada tenim recompensa: assaborir unes petites maduixes ben vermelles; entrem ara en la zona més obaga i també anem descobrint el tipus de vegetació: falgueres, prunelles, altre tipus d’orquídies, una font ,….. un camí de descoberta genial amb vistes al Comabona del Cadí, el Moixeró, Penyes Altes, la Tossa d’Alp i el Puigllançada,  també al riu Bastareny, tot identificat el pas dels Empedrats que unes setmanes enrere vàrem fer.

Durant tot el trajecte trobem el terra remenat, suposem que són els habituals residents al bosc  de quatre potes que busquem i remenen les arrels del arbres per obtenir-ne nutrients. També hi ha molts arbres, bàsicament pi roig,  que trencats per un cop de temporal han volgut continuar la seva vida tornant a redreçar el seu camí cap a la llum del cel, deixant però una imatge curiosa de la seva forma de creixement. Continuem el camí passant pel darrera de les Roques del Bisbe fins que arribem a un magnífic pla, des d’on dominem amb la vista el barri del Roser de Gisclareny i el cotxe que hi tenim aparcat;  parem per fer el nostre dinar: amanida de 4a generació, entrepà, ganyips i avui cafè !, però els núvols van tapant el cel i és qüestió de no encantar-se gaire, per això un cop havent dinat continuem el camí de baixada, però ai las, és posa a ploure i cal tapar-se si no vols quedar moll; la pluja no ens espanta i anem baixant passant pel costat de la Balma del Bisbe. Ben aviat para de ploure, fora impermeables i ja arribem al nostra punt de sortida. Hem fet una excursió circular a “la Voltrera” d’uns 6 km tot xino xano.

Abans de marxar ens apropem al Barri del Roser, on trobem quatre cases, l’ajuntament, l’església i un majestuós mirador.

De tornada i ara amb cotxe, passem pel mirador Albert Arilla amb vistes a Sant Miquel de Turbians però també a la zona de l‘Encija i el Pedraforca, continuem fins arribar a la casa rural Rústic Vilella, on després de conèixer els seus racons prenem un cafè ben confortats al sofà amb vistes al Pedraforca. És hora de tornar i ho fem per la pista forestal que des del el Coll de Turbians ens porta a Bagà. Pel camí però fem una parada per recollir flor d’espígol per fer-ne rams i omplir-ne bosses aromàtiques.

Una altre excursió al Berguedà, comarca plena de racons i indrets per a descobrir fàcilment  sigui amb cotxe o a peu.

Aquest diumenge hem anat amb a donar un tomb per la Serra dels Fulleracs, magnífic balcó amb vistes als cims del pre-pirineu des de els Rasos de Peguera fins al Puigllançada, i a la Catalunya interior on s’albira també Montserrat.

La serra dels Fullaracs, està situada al municipi de La Nou del Berguedà i a la serralada del Catllaràs, entre Malanyeu i Sant Romà de la Clusa. Hem fet l’aproximació, amb el vehicle de l’Àngel i la Isabel des de La Nou, enfilant-nos per una pista en bon estat fins el Coll de la Plana,  guiats per una espantada llebre i tot passant per l’enlairada casa de pagès de Cuirols (on elaboren formatges de cabra segons els mètodes tradicionals) . Des del Coll de la Plana, on deixem el cotxe, podríem pujar al Sobrepuny, però el nostre objectiu és el Serrat de Fulleracs, on comencem a caminar per una pista que s’enfila enmig d’un bosc de pi roig, faig, boix, boix grèvol i on el vent fa desprendre el pol·len que tenen dipositat els pins, creant unes boires o núvols de pol·len espectaculars. Avui hem quedats amarats del pol·len.  Després d’una hora caminant arribem al Serrat a 1664 metres d’alçada, amb magnífiques vistes panoràmiques: Serra d’Encija, Pedraforca, Serra del Cadí, Moixeró, Penyes-Altes, Tossa d’Alp i Puigllançada. Fem les fotos panoràmiques amb més o menys dificultats, però la Marta disposa d’un telèfon (?) intel·ligent que fa fàcilment la foto panoràmica de punta a punta, gairebé el 360º.

Com que la caminada ha estat curta, decidim fer una volta per la carena i arribar als entorns de Sant Romà de la Clusa, tot desconeixent el camí i seguint les indicacions d’un plànol de l’any 1968 de l’editorial Montblanc. Trobem uns companys excursionistes i ens confirmen el trajecte, cal passar pel Cap de la Baga de Cabanelles i el Roc de la Clusa (1728 mts), per arribar a la Collada de Sant Miquel. Ells segueixen el seu camí amb un pas més lleuger i nosaltres al nostre ritme seguim per un caminet que ara puja, ara baixa, ara hi ha prats, ara hi ha boscos, pedrots, … però amable de seguir i arribar fàcilment a Sant Miquel, on trobem un pessebre i cartells indicant la situació. A la collada de Sant Miquel hi ha un camí cap a Sant Romà de la Clusa i La Nou de Bergueda i un altre cap a Falgars per la serra del Catllaràs i Sant Julià de Cerdenyola,..

La curiositat em portaria a seguir el camí en direcció al Catllaràs, per conèixer un tram d’enllaç entre el que hem conegut avui i els racons del Catllaràs que ja hem trepitjat, però… ja farem servir el google earht.

Fem una paradeta de reposició i  prenen la pista forestal de baixada en direcció a Sant Romà de la Clusa enmig d’una fageda que guardem en la nostra memòria per tornar-hi a la tardor. La caminada entre les ombres dels arbres es agradable, fresca i descobridora del nou entorn, però la caminada a ple sol, fruit de la explotació forestal, és més feixuga i acalorada. Ben aviat arribem a Cabanelles i ens entretenim en un magnífic paller situat al costat del camí. La gana comença a fer-se notar, deixem la pista forestal que porta a Sant Romà de la Clusa  per agafar-ne un nou camí que ens porta de retorn al Coll de la Plana, passant per sobre de les cases de Rossinyol, i just després de trobar una magnifica font (que li desconeixem el nom perquè no coincideix amb les indicacions de la Font de Cabanelles ni de la Font de l’Encantada) busquem un llogaret per descansar i dinar: a l’ombra abundant d’un pi i un magnífic balcó amb vistes cap al sud el país: la serra de Picancel (sobre Vilada) i al serrat de les Tombes on mesos enrere descobríem la casa de Campdeparets  (per sobre de La Portella i la Quart).

Per dinar portem les habituals amanides de 4a generació –tot preparat- alguns ganyips, fruita i aigua; dinem, descansem, fins i tot la Marta i la Isabel fan una becaina, però ens traiem la mandra i seguim el camí que hem deixat abans de dinar tot passant per la Font de Com, que està ben seca, fins que retrobem em camí que hem fet de pujada al Serrat de Fulleracs, que ara de baixada ens porta fins al Coll on hi tenim el cotxe.

Abans de marxar gaudim de les vistes, boscos i prats que tenim al nostre entorn perquè ens quedi gravat en el nostre disc dur una bona imatge de colors i sensacions de la sortida que hem gaudit avui.

De retorn a casa ens desviem cap a Malanyeu a passejar per les quatre cases del poble i l’ermita dedicada a Sant Sadurní  i a fer el cafè al restaurant ben arregladet, que ben segur es menja bé de Ca l’Anglada (l’avi de la casa ens fa de comercial de la bona rehabilitació que han fet a la casa). És mitja tarda, fem el cafè, buidem les ampolles d’aigua i deixem per una altre ocasió la confirmació del menjar.

Josep Camprubí – 8 de juny de 2014, amb la Marta, la Isabel i l’Àngel.

El bullidor de llet, els empedrats i la Font de l’Adou del Bastareny de regal.

Un magnífic dia assolellat de primavera ens enfilem tots quatre cap a l’alt Berguedà amb la Marta, la Isabel i l’Àngel  amb l’objectiu de conèixer el “bullidor de la llet”.

Sortint de Baga en direcció a Gisclareny per una carretera estreta i en bon estat, que just abans de travessar el pont que creua el riu, a la dreta hi ha una pista forestal que seguirem un parell de kilòmetres fins arribar a una casa de colònies de La Salle (Can Cerdanyola) on podem aparcar el vehicle.

Comença la nostra excursió a peu per un sender a ma dreta, marcat amb senyals grogues i blanques i que esta identificat com el sender de petit recorregut PR C-125; just iniciat el camí hi ha una casa mig enrunada a la nostre esquerra que rep el nom de L’Hostalet , punt de referència en altres temps per la ruta de l’antic camí ral que uneix el Berguedà i la Cerdanya pel Coll de Pendís a la Serra del Moixeró.

Continuem el nostre camí al costat del torrent del Forat o de la Font del Faig que recull les aigües que venen del Torrent del Pendís i el Torrent d’Escriu; el soroll de l’aigua ens va acompanyant durant el trajecte  i anem observant el nostre entorn enmig d’un bosc de ribera i de pins roig ben crescuts,  per ben aviat creuar el torrent amb un pont de pedra. Quan portem uns quinze minuts caminant trobem un indicador de bifurcació de camins. Com que primer volem anar al Bullidor de la llet, seguim el camí de l’esquerra tot passant  per una passarel·la sobre l’aigua i després  el camí supera una rampa de pujada i de baixada; ja anem sentint cada vegada més la remor d’aigua més potent; ens enfilem per entremig d’un bosc de boixos fins que trobem davant nostre el gran “bullidor de llet”. Un magnífic saltant d’aigua que surt de les parets de roca calcària dels Empedrats  i agafa un color blanquinós  per l’efecte de la gran velocitat i pressió en que surt,  semblant que està en ebullició. Un magnífic raconet i un punt en el mapa dels “favorits”.

Però la nostra excursió no acaba aquí, desfem el camí fins el trencall i reprenem el camí, ara cap a la dreta en direcció a el Empedrats. Després d’enfilar-se una mica, el camí entra en els engorjats que provoquem les parets i roques, provocant un congost ombrívol; el camí segueix el seu traç i sovint es confon amb el torrent que travessem més d’una vegada gràcies a les pedres que ens fan de passeres, tot mirant de no relliscar per no mullar-se. Uns quants salts d’aigua, vistoses cascades, curiosos trencaclosques formats per la posició de les grans roques, i el moldeig de les pedres provocat per l’erosió constant de l’aigua son els nostres companys de viatge. Superem el congost i el camí ara s’enfila, ara planeja, ara amb ziga-zaga, va continuant fins…… a la Font del Faig i el Refugi de Sant Jordi sota la serra del Moixeró, però aquest no és el nostre objectiu i ja hem caminat una hora més i ja en portem dues. Hem gaudit d’una excursió pels empedrats, hem trobat amics pel camí, i tot fent el retorn busquem un llogaret per fer una paradeta i dinar a base de les amanides de “quarta” generació (això és el que diuen a les que ja venen preparades a punt per menjar!) i alguna cosa més.

Ja som de retorn al cotxe i ens enfilem per la pista forestal amunt recorrent un parell de quilòmetre més en direcció a Saldes fins arribar a la Font de l’Adou o del Bastareny (1077mts). Aquí trobem una tanca que en barra el pas al cotxe i aprofitem per conèixer d’aprop el naixement del riu Bastareny (un afluent del riu Llobregat); una magnifica resclosa amb abundant aigua ens dona la benvinguda i els esquitxos del salt de l’aigua creen una atmosfera fresca ; seguim per un corriol amunt que ens porta a la Font de l’Adou, on l’aigua surt de l’interior de la muntanya amb un bon cabal i velocitat; les molses aferrades a les pedres amansen l’aigua que les cobreix i les pentina constantment. Es com si l’aigua amagada sota la muntanya tingués ganes de sortir enfora per veure la llum i a fora les molses l’acaronen i l’hi donen la benvinguda tot continuant el seu camí.

De retorn al cotxe observem les prímules grogues que ben erectes busquen la llum del sol i un tros més enllà tot un estol de papallones blanques i grogues queden quietes sobre una petita bassa d’aigua i fang, com si féssim la migdiada d’un magnífic diumenge primaveral.

Josep Camprubí – 4 de maig 2014