Browsed by
Etiqueta: cultura

Adéu a la Sala Ciutat

Adéu a la Sala Ciutat

IMG_5041

Adéu a la Sala Loyola o Sala Ciutat. Una matinal diferent i plena de records ens ha transportat per les diferents vivències que hem tingut a la sala cultural per excel·lència a Manresa durant més de quaranta anys. L’acte obert a la ciutat i lluny de qualsevol protocol, ha reunit als amics i assistents a les diferents arts escèniques que l’han guiat des de el Sr. Morros, Cine-club, Rialles, Tabola i el Galliner.

Els anys passen i són moltes les “vivències” que hi he tingut: la més antiga i ben segur quan vaig posar per primer cop els peus a l’escenari de la sala quan cantava a la coral infantil l’Aliret de Joventuts Musicals i que es va celebrar la 1a. Trobada de corals infantils de Catalunya amb més de 200 nens i nenes a dalt de l’escenari.

A casa recordem La Torna dels Joglars, els concerts dels Esquirols, del Lluís Llach, o espectacles de La nit de Sant Joan, a l’Àngel Pavlovsky,  La estraña pareja, les Innocentades o la sessió golfa The rocky horror Picture show, i la mítica pel·lícula Dersu Uzala. I tambés les tardes de Rialles amb les nostres filles.

Actes i esdeveniments molt diferents però tenien la Sala Loyola i més tard Sala Ciutat, com espai on et trobaves amb companys i amics que compartíem interessos, sensibilitats i projectes semblants.

També en recordem un abans amb les cadires del nyec nyec i els lavabos per anar-hi només en cas d’extrema necessitat i un després amb unes butaques entapissades que en aquells anys es feien dir si senyor i uns serveis presentables.

Els caps de setmana quan hi havia actes i a l’hivern la calefacció podia anar prou bé, però anar-hi a assajar entre setmana, i sense calefacció ja era una altre cosa i ben segur que tots els que participaven als assajos del Retaule de la Llum de l’Orfeó Manresà a l’any 2000 ho recordem prou bé.

Però la Sala Ciutat a més de sala de projeccions i espectacles, ha sigut durant uns quants anys la casa on s’han format equips de persones que s’han configurat com entitats referents de Manresa i que han fet propostes de programació cultural per la ciutat: des de Rialles, a Cine Club, també Tabola, Bloc i el Galliner; entitats i equips de persones que han fet escola, que des del voluntariat han tramat una xarxa de relacions a l’entorn de l’animació socio-cultural, que des de la seva lliure adhesió van agafar un compromís amb la ciutat.

Per sort les entitats continuen i han sabut trobar el seu camí, més enllà de disposar o no de la Sala Ciutat, perquè els temps, els entorns i les circumstàncies canvien però els objectius continuen sent els mateixos.

Fa uns anys quan estava a l’ajuntament es va posar sobre la taula el debat de la permanència de la Sala Ciutat, sobretot per les seves deficiències estructurals i per altre part pel fet de disposar de nous espais escènics. Recordo com amb el Ramón i el Nasi, volíem trobar la fórmula per tirar endavant una sala que era símbol d’una època i bressol d’entitats vives.

La realitat et supera, els costos i les alternatives t’ajuden a obrir noves vies per a continuar, amb la mateixa il·lusió mantenir i fer créixer l’oferta socio cultural per a la ciutat.

És un adéu, potser sí, però és també un reconeixement i un inoblidable record que continua viu.

Manresa 11 de gener de 2015

1a trobada de Corals Infantils 1967

Amat-Piniella

Amat-Piniella

escultura_amat_piniella

Joaquim Amat-Piniella – K.L. Reich

Quan va entrar el llibre K.L. Reich a casa recordo que el vaig fullejar i fins tot llegir algun paràgraf però  no em vaig atrevir a llegir-lo sencer; segur que el que s’hi narrava no era de bon grat ésser llegit. Els horrors dels camps de concentració no calia recordar-los, ja els coneixíem prou bé (o no) a través de informacions, lectures breus, imatges gràfiques,….

Ara amb motiu del centenari de l’Amat Piniella i després de conèixer una mica més la vida del manresà il·lustre, he volgut llegir el llibre sencer.

M’ha sorprès!  La seva descripció humanitzada dels fets, dels esdeveniments, de les vivències i de les relacions personals, tot plegat m’han fet descriure una visió imaginària de la situació que tants i tants homes i dones els va tocar viure: he sentit els silencis, els brogits, el fred i la calor asfixiant, les olors i les pudors inimaginables, les imatges que Amat-Piniella va descrivint  a través de la lectura;  però també he copsat  l’amistat, la comprensió, les bones relacions humanes que em permetia continuar llegint el llibre d’una forma serena.

Sembla que no passi res, però renoi fins a quin punt els (uns) humans (?!) que es creuen superiors als altres són capaços de destruir psicològicament, mental i físicament als qui no pensen com ells.

El llibre m’ha apropat a l’autor i de manera directa a les seves vivències, però també he vist la fortalesa interior de l’Amat-Piniella, en tenir la voluntat i capacitat de escriure els horrors i els maltractaments viscuts durant el seu captiveri, com un testament per a la seva gent.

Manresa enguany hem recordat a Joaquim Amat Piniella, i deixem una empremta ben visible a la ciutat a través de l’escultura al bell mig del Passeig. Ben segur que cada vegada que passem pel seu costat recordarem algunes de les seves vivències.

 

Josep Camprubí Duocastella

Manresa, estiu 2013

premi amat piniella 2011premi amat piniella 2007

La història de Navarcles.

La història de Navarcles.

portada llibre historia Navarcles

Presentació del llibre “La història de Navarcles”. 

Els vells murs d’una església, el nom d’un turó, una petxina fossilitzada, una trama de carrers entortolligats, un cognom que es repeteix, un document de compra-venda esgrogueït, unes eines rovellades…
Són restes del passat, en alguns casos més proper, en d’altres més llunyà, que ens fan adonar que el temps no només passa sinó que també deixa pòsit: en les coses, en el paisatge, en les persones, en les institucions.
La història ens recorda que pobles i ciutats han acollit l’activitat i els neguits d’homes i dones des de molt abans que nosaltres en tinguéssim consciència.
Som on som com a conseqüència del treball, de les decisions, de les circumstàncies de moltes generacions que han trepitjat aquest mateix sòl, molt abans que nosaltres.
Tots tenim un passat per reconstruir: tant se val si parlem d’imperis o de famílies; de grans països o de petits pobles.
Si no és per la presentació del llibre, jo mateix no tenia consciència del meu lligam amb Navarcles; si bé, de jovenet, hi passava molt sovint per a casa dels tiets i cosins a la Masia de Sant Esteve. Tots podem mirar enrere i interrogar aquest llegat del passat; fer-nos preguntes sobre l’ús d’aquests objectes; sobre com vivien les persones que els feien servir, de què treballaven i què menjaven; sobre l’origen d’un nom que identifica un lloc o una gent; sobre les raons d’un acord i les seves implicacions.

Tots tenim necessitat de comprendre d’on venim, de valorar el llarg camí recorregut pels nostres avantpassats perquè, avui, nosaltres siguem on som.
El Llorenç Ferrer ha dedicat bona part de la seva vida a explicar la història de Navarcles.
Ha esmerçat temps i energies a rebuscar entre objectes i papers, a conservar la memòria dels més grans, a recollir dades i interpretar-les, a reconstruir itineraris personals que han deixat petjada en la vida col·lectiva del seu poble; a identificar els petits i grans protagonistes de cada època.
La seva feina recull el testimoni d’un altre historiador, Mossèn Fortià Solà, que va escriure la primera història de Navarcles, ara fa 100 anys.
El recull i el posa al dia. I se suma a la feina incansable però imprescindible que han fet altres historiadors del poble al llarg del darrer segle.
Quan el Llorenç em va demanar que participés activament en l’acte de presentació d’aquesta història de Navarcles, no vaig poder dir-li que no.
En aquells instants (al telèfon) em vam passar pel meu cap: Navarcles, St. Esteve, la riera la casa de pagès, l’avi, la revista que en tenia referències, el mestre, i en va fer il·lusió el que em
proposava. Li feia també il·lusió al Llorenç, per l’amistat que ens uneix. Però, també, perquè el meu avi, Esteve Camprubí Mercader, és un d’aquests protagonistes que, sense proposar-s’ho, van escriure un petit fragment d’història de Navarcles.
Al permetre’m estar en aquesta presentació, he remenat papers del meu pare, del meu avi, hi he conegut part de la història de Navarcles, i també facetes de l’avi, com per exemple la seva obra poètica que al 23 anys escrivia sobre la nova Escola Popular de Navarcles (L’escola), O sobre el patró Sant Valentí (1912), fins i tot amb una Sardana de Germanor.
Durant un anys va ser secretari del Centre Català Autonomista, que he tingut la sort (el pare era endreçat i cuidadós amb els documents de l’avi), de trobar uns estatuts.
Feia de mestre a l’escola Popular, i val la pena llegir uns fragments de dos documents, que ens relaten la situació que es vivia al poble.
Una faceta era la de músic que va desenvolupar més tard, però tenim la primera cançó “l’aplicació” Juntament amb altres veïns, quan tenia 27 anys, va ser fundador de la revista Sol Ixent, editada pel Centre Català Autonomista. Va veure la llum el 1912 i parlava de temes culturals i de la vida del poble. A l’editorial de la primera revista, ens dia “No venim a sembrar
discòrdies, venim a sembrar la pau, l’amor i l’educació que tot ho salva” Moltes altres editorials venien signades per ell; (medi ambient, musica,…
La revista va tenir una vida curta de poc més de cinc anys i, tanmateix, al cap del temps, ha esdevingut un símptoma de l’estimació d’aquells homes i dones de primers del segle XX cap
al seu poble i cap a la pròpia cultura. Parlava de les facetes de l’avi, també de les coincidències; ell als 25 anys va estudiar magisteri (a Lleida), com jo mateix als 25anys vaig iniciar els estudis de Pedagogia. Ben segur que aprofundint trobaré moltes explicacions sobre l’interès per la història, el país, la música….
El 1915, es va casar amb l’Àngela Plans, de la masia de Sant Esteve. Més tard he trobat documents per obrir una escola a Artés, on també feu de mestre. Continuar cap a Guixers i la Colònia Vidal, on s’hi jubilà, de mestres i composant sardanes i caramelles.
Al 1964, al seus 80 anys, va rebre un homenatge dels seu amics i alumnes, i l’estat li va concedir la Creu d’Alfons X el Savi.

Avui a Cal Vidal, hi ha una reproducció de l’aula on el mestre hi feia ensenyança.
Darrerament he trobat alumnes de l’avi que em parlen d’ell i l’empremta que els va deixar, dimecres passat un veí de Cal Vidal em donava una còpia per a mi d’una foto on hi surten ells,
(tal com deia l’aplicació.
Abans i després, llavors i ara, molts navarclins han contribuït i contribueixen amb altres iniciatives a fer avançar el poble: en l’àmbit de la cultura o en el de l’esport; des de la política, des de les empreses o des del teixit associatiu; llaurant la terra, escrivint a les revistes locals, teixint a la fàbrica o fent teatre.
Aquest llibre dóna compte exhaustivament d’aquesta activitat. Pocs pobles poden comptar amb una enciclopèdia com aquesta que expliqui amb tant de detall el seu esdevenir des de la
prehistòria fins a l’actualitat.
A més, el rigor històric no deixa de banda la vocació didàctica d’aquest text. En Llorenç Ferrer ha escrit una història per ser llegida, per ser mirada, per ser descoberta, per ser comentada.
Ha recollit el coneixement que es té de Navarcles per entendre d’on ve el poble i què el fa particular en un món globalitzat on les diferències, sovint, només es poden valorar quan les mires des de molt a prop.
És, en definitiva, una història del poble per continuar construint poble.
Felicitats, Llorenç, per aquesta gran obra; i a tots vosaltres que, a partir d’ara, podreu gaudir-ne i aprendre’n.
Moltes gràcies.

Navarcles, 27 de novembre de 2010

Celebrem els 25 anys de la coral Czarda

Celebrem els 25 anys de la coral Czarda

Czarda1

Enguany celebrem els 25 anys de la coral nascuda de la voluntat d’uns quants pares i mares a l’entorn del Mas Sant Joan,  l’escola de música de Sant Joan de Vilatorrada.

Al llarg d’aquest primers vint-i-cinc anys han passat diversos directors i tots han deixat la seva empremta i el seu mestratge; i més d’un centenar de cantaires hem passat per el cor, de totes les edats, professions, nivells musicals, però tots amb ganes de passar-ho bé cantant.

Jo vaig entrar a la coral a l’any 1997 animat per la meva germana Judit que la dirigia. No em va costar gens apuntar-m’hi, sigui perquè de petit ja cantava a la Coral l’Aliret de Manresa, perquè sempre a les trobades de l’escoltisme hi posava veu tot cantant i sobretot perquè em deien que tenia bona veu. A casa teníem piano i totes les germanes estudiaven de música, la mare també ens deixava admirats tocant el piano i jo,.. no vaig ni superar el primer curs de solfeig i piano, però l’oïda la tenia fina i tocava el piano d’oïdes, almenys la melodia. Vaig estar sis anys a la coral Czarda on hi vaig fer nous amics, vaig aprendre a entendre les partitures i a començar a aprendre a cantar una mica. A través de la música he fet meva la frase “ com més saps, més t’adones que et cal aprendre més “ i es que a través de les partitures i en el meu cas de les corals, continuo aprenent i creixent musicalment.

Aquest curs i després d’uns anys d’absència he tornat a la coral Czarda, he retrobat companys, en tinc de nous; he recuperat velles i belles cançons que les hem preparat pel concert del 25 aniversari i he après noves peces musicals que donen una característica especial a la coral.

El concert celebrat a la sala del Mas de Sant Joan, decorat per a l’ocasió i amb una pintura mural de l’Agustí Penadés que ens ha dedicat especialment, ple de gom a gom, i amb uns cantaires que fèiem goig, hem anat desgranant cadascuna de les cançons d’un programa i festa que no oblidarem.

Felicitats per l’aniversari que celebrem tot junts i moltes gràcies per ajudar-me a gaudir del cant.

2012PRI25Czarda1212012PRI25Czarda038

 

Girona en flors.

Girona en flors.

2012PRIGirona007a

Feia uns quants anys que no anava a Girona i l’he trobada molt millorada; de fet en l’època de creixement econòmic que vàrem tenir els darrers anys va permetre que les ciutats invertissin també, en la millora del paisatge urbà, carrers, places i parcs. Un temps que la iniciativa privada també hi ha fet molt amb noves edificacions,  rehabilitacions i obertura d’activitat comercial. I és que el barri antic de Girona han confluït aquests dos factors més un tercer: aportar-hi serveis, la universitat,  dinamitzar l’espai, fer-hi esdeveniments i l’activitat per excel·lència és “Girona en temps de flors”.

A mitjans de maig cada any la ciutat s’engalana, no fa pas quatre anys ni deu que es celebra, sinó més de 50 anys llargs, és per tant una activitat que marca personalitat a la ciutat; és alhora un referent d’atractiu turístic arreu del món,  no en va hi ha quantitat d’entitats i persones que any rera any volen fer-ne d’aquest espai de la ciutat una gran esclat de flors; enguany més de 130 espais per visitar, sigui al pati de casa, el jardí, una exposició, el claustre o una plaça tant se val. Des de la catifa a les escales de la Catedral, fins els paratges naturals dels jardins dels alemanys amb el blau mariner dels seus bancs, o les marietes vermelles al portal de sant Cristòfol fins els paraigues-flor del mirador dels Maristes. I les tradicionals exposicions als banys àrabs, les Sarraïnes o a Sant Lluc amb els manaies

Cada espai decorat es una mostra d’art on hi pots trobar l’admiració, el detall, el color, la olor, l’atreviment, la senzillesa o composicions complexes i a ningú deixa indiferent.

2012PRIGirona0042012PRIGirona017a2012PRIGirona0332012PRIGirona027

El pou de la Gallina fa 25 anys !

El pou de la Gallina fa 25 anys !

 

oleguerbisbal1La revista El Pou de la Gallina compleix 25 anys ! Durant aquests anys la revista  ha anat expressant les diverses vivències de caire diferent que a nivell col·lectiu la ciutat ha viscut, però que també a nivell personal ens han interpel·lat. Ben segur que cadascú de nosaltres guarden a més del records passats, més d’una revista que deixa constància d’allò que ha estat significatiu per a nosaltres.

La revista ha  tractat gairebé totes les facetes de la ciutat i que com a manresans ens preocupen dia a dia, sigui a nivell cultural, social, econòmic, medi ambiental, polític o de la gestió municipal, i sempre amb un interès informatiu, descriptiu però també i sobretot,  reflexiu i crític més o menys punyent quan ha calgut; perquè sinó hi ha reflexió i/o crítica com podem qüestionar allò que fem?,  de fet si no posem en consideració el que fem, en res milloraríem, i estic convençut que es a través de la reflexió i la crítica que aprenem, creixem i avancem.

L’avantatge de la revista és que no ha de treballar a cop de titular que impacti diàriament per mantenir l’interès constant del lector, el fet de treballar mensualment, permet tractar el temes amb més profunditat i aportar-hi la  reflexió escaient; però també ha de saber escollir bé els índexs dels temes per, també mantenir l’interès dels lectors; i aquí l’equip de redacció del Pou ha sabut fer bé la feina: els 25 anys ho avalen!,

Està clar que per fer bé la feina s’ha de conèixer bé el que toques; la revista s’ha fet des de la ciutat i per a la ciutat, realitzada per manresans i sempre des de el voluntariat, la qual cosa encara té més mèrit. Aquesta és una vàlua que la revista té i que no sempre es prou coneguda; vet aquí un altre de les seves claus de l’èxit.

Durant 25 anys el Pou de la Gallina ha acompanyat la ciutat i durant els darrers anys també m’ha acompanyat personalment estant en el punt de mira del govern local. Coneixent i reconeixent la feina que han fet, a vegades et pots sentir incòmode per allò que s’escriu, però he procurat prendre-m’ho amb esportivitat i sobretot amb aquest valor reflexiu i constructiu que durant anys han mantingut

Felicitats a tots els que han fet possible El Pou de la Gallina, que duri molts anys més! I moltes gràcies pel meu Oleguer Bisbal.!

2012PRIPouGallina010

Cantem el Requiem de Faure.

Cantem el Requiem de Faure.

FaureSolsona2

Durant el darrer trimestre hem assajat, dins l’Orfeó Manresà  la partitura del Rèquiem de Gabriel Fauré i que finalment hem pogut interpretar conjuntament amb l’Orfeó Nova Solsona, la Coral Mixta d’Igualada i l’Orquestra Simfònica del Vallès i sota la direcció d’en Xavier Puig.

Cada vegada que em donen un llibret de música i veig la partitura faig la mateixa reflexió: d’entrada no coneixes res del que vols cantar, ho veus nou, complicat, a vegades difícil, però també saps que al final, amb temps i ganes, fas un aprenentatge del que desconeixies i acabes cantant i satisfet, allò que ignoraves.

Les partitures són els estris més clars que evidencien el coneixement que pots adquirir, si estudies i assages el llibret. Es clar que per poder aprendre has de dominar un mínim de codis per construir el coneixement, que en aquest cas és la lectura musical i la seva afinació, sota una bon mestratge del director del cor.

Val a dir que els primers assajos del Rèquiem de Fauré, no em va semblar gaire difícil la melodia, però a mesura que hi aprofundies notaves la complicació que amagava, sobretot en els matisos de tons i semitons així com en les dinàmiques, es a dir saber cantar amb els pianíssims. Desprès de l’assaig de l’orfeó venia la part d’empastar el teu aprenentatge amb els altres cors i finalment amb l’orquestra, que de fet ho haguérem de fer en un parell de sessions.

Tres magnífics concerts en entorns i efectes diferents, la Basílica de Santa Maria d’Igualada d’una sola nau, el cor disposat de manera diferent per poder superar les escales centrals i amb una musicalitat prou clara, la Catedral de Solsona majestuosa, pedra sobre pedra,  altíssima on el so queda repartit arreu i queda amorosit quan està plena de gent i  al Kursaal de Manresa, de nova construcció i amb caixa acústica on es podria notar molt més qualsevol desajust musical i on l’acústica del local permetia fer lluir els matisos propis de l’obra.

Hem fet un nou aprenentatge, he modulat nous matisos musicals, hem conegut nous cantaires de ciutats veïnes, hem pogut cantar al costat de l’orquestra simfònica del Vallès i una vegada més hem gaudit de la direcció d’en Xavier Puig; tot un plaer per a nosaltres, però també pels espectadors que han viscut els diferents concerts.

Quan comencem amb una altre partitura?

Kursaal 5 anys !

Kursaal 5 anys !

inauguració Kursaal

El desembre del 1995, quan varem comprar entrades per l’espectacle d’inauguració del nou Kursaal pel 2006, poc em podia imaginar que 11 anys més tard l’inauguraria institucionalment. Al llarg d’aquest anys he viscut moltes experiències al costat del Galliner, participant activament per a la recuperació del teatre, però també ajudant a carregar els decorats dels espectacles al camió o rentant les copes de cava que ens servien al final de la funció; i com a membre de la corporació municipal seguint d’aprop el projecte econòmic, les obres, i prenent decisions necessàries per complir el compromís del Kursaal 2006. Durant els cinc anys de funcionament l’he viscut intensament. Per dins, poden recórrer la desafiant pinta o el fossar dels músics, buscant l’equilibri complex entre la gestió d’un equipament municipal i la programació voluntària d’El Galliner. A dalt l’escenari amb diferents actes institucionals, des de el primer discurs inaugural fins el meu darrer i emotiu a la Nit de l’esportista, remarcant sempre els valors de la complicitat, esforç i perseverança que han guiat al Kursaal. De fet sempre m’ha fet respecte l’escenari, quan els focus t’il·luminen la cara. creen una cortina de foscor que no hi veus més enllà, sabent que no només estàs davant de les 800 persones, escoltant i mirant el que dius i fas sinó la repercussió cap enfora del que allà hi passa. Però també durant aquests cinc anys he gaudit del Kursaal, a vegades com a cantant de l’Orfeó i d’altres amb els espectacles de teatre, música i dansa, que m’han emocionat i espero seguir-ho fent durant molt anys

El Kursaal brilla amb llum pròpia i el seu èxit l’ha projectat cap enfora i d’això els manresans n’estem orgullosos. Per molts anys Kursaal.

inauguració Kursaal