Browsed by
Tag: excursions

La Portella – Mascaró

La Portella – Mascaró

2015PRIMPortella19

Tenim probabilitats de pluja però tot i així anem d’excursió per caminar una mica cap a Sant Pere de la Portella al Berguedà. Passem Olvan, Sagàs i arribem al municipi del la Quar (amb 57 habitants), passant primer per Sant Maurici , després pels plans de la Quar i amb la carretereta asfaltada arribem fins el Monestir de Sant Pere de la Portella (800 mts).

Al 2010 el monestir benedictí fou declarat BCIN (Bé cultural Interès Nacional) i actualment forma part del Programa Romànic Obert que a través de la col·laboració de la Generalitat i la Fundació “la Caixa”, financen la restauració del monestir. Bé almenys es bo que els beneficis de l’entitat bancària serveixin també per mantenir el patrimoni arquitectònic.

La història del monestir es llarga perquè ja comença a principis de l’any mil, on després de la seva construcció per la baronia de la Portella, l’abat Oliva i va enviar un parell de monjos per assegurar-ne el seu assentament i ben aviat ja disposava del seu propi abat. El monestir ha tingut èpoques bones i no tant bones amb activitat i sense  fins als nostres dies, en que l’edifici del monestir que encara fa goig s’aguanta justet però els edifici del costat (palau de l’abat) queda en estat ruïnós.

Bé però la nostra excursió pretén arribar al Coll de Mascaró i tornar, si el temps ens ho permet, tot seguint unes marques grogues durant el camí. Deixem el monestir i baixem cap a la riera de la Portella o Rec de Sois (nom que pren en el començament), on el travessem per un pontarró que ens porta pel costat de Can Dou; magnifica casa arreglada amb uns entorns ben nets i amb uns cavalls que fan goig. Agafem el corriol que ara baixa i ara puja entremig de boscos frondosos i anem travessant diferents valls torrenteres de la Serra de Picancel: el torrent de la Font dels Avellaners, per sota del cingle de la por, de les canals males, i també per sota de la línia d’alta tensió que ve de Vic i va a Cercs (110kW), fins arribar a la casa de Corrubies o antigament casa Rubies. A la casa se l’hi aguanten les quatre parets, sense sostre, però es pot observar el seu caràcter senyorial: els seus carreus, els elegants finestrals també amb inscripcions al dintell, portalada amb arc de dovella,….  He trobat informació de la casa de l’any 1339 i també al 1768 lligada amb la vida de Sant Pere de la Portella; ben segur que si les pedres parlessin,…. pel que sembla, ja al segle passat, per aquest indrets el “Massana” maqui prou conegut, hi tenia un bon amagatall i diuen que la Guardia Civil poc hi anava per por de topar-s’hi.

Continuem el nostre camí i ja tenim a la vista el nostre objectiu: la casa i el coll de Mascaró, enfilem el darrer tram i ja hi som arribats. Tenim magnífiques vistes sobre Berga i el seu entorn, llàstima que els núvols no ens donen més obertura. També reconeixem la serra de Campdeparets (sobre d’Olvan i excursió que van fer a l’any passat) i deixarem per un altre dia pujar fins a Sant Miquel de Canals.

Tot fent el camí de tornada ens parem a Corrubíes per dinar amb les nostres amanides de quarta generació. Tot bé, però la pluja no ens deixa fer el cafè. Com que no tenim aixopluc a la casa, ens tapem amb els impermeables i fem el camí de retorn, ara però seguirem la pista forestal que baixa fins a la riera de la Portella. Trobem la pista que va pujant suaument fins els monestir de Sant Pere. Ara si, ja ha parat de ploure i podem fer el cafè tranquil·lament a l’esplanada del monestir.

Abans d’agafar la carretera de tornada ens arribem fins la “font de l’abat”, indret fresquet, net i amb un estol de prímules i falgueres que fa goig.

De retorn pugem fins dalt el Santuari de la Quar (1069 mts) amb esplèndides vistes cap a l’Osona, el Berguedà i per entre colls apareix al fons Montserrat, al Bages. Els amics de la Portella van fer una restauració del santuari a l’any 2000 i trobem una inscripció que diu:

Tenim tots de naixença un trosset de terra al món, que se’ns grava en la memòria i s’arrela en nostre cor”.

Ara la pluja ja ens envaeix de valent i a cobert amb el cotxe de l’Àngel i la Isabel, tornem amb la Marta cap a casa.

Fi de l’excursió i un trosset de la nostra terra queda en el nostre record.

19 d’abril del 2015

2015PRIMPortella01a2015PRIMPortella14a2015PRIMPortella07a

La serra del Catllaràs.

La serra del Catllaràs.

0412014ESTCatllaras041a

La serra del Catllaràs és prou ben coneguda per alguns dels seus indrets però encara queden alguns trams i espais per a descobrir, i avui ens disposem a travessar-la des de La Pobla de Lillet fins a Sant Romà de la Clusa i Vilada. Anem ben motoritzats amb el vehicle tot terreny de l’Àngel i la Isabel, que també desconeixien aquests indrets.

Comencem amb una carretera “veïnal” que es pren a la rotonda abans d’arribar a La Pobla i que ens portarà fins el Santuari de Falgars; la carretera va pujant sinuosament per la part obaga mentre sentim la olor dels bolets, del boix i de les falgueres fins que arribem al Santuari a 1288 mts d’alçada situat a la carena amb magnífiques vistes al Puigllançada cap al nord i al Pedraforca cap a ponent.

El santuari és un lloc tranquil amb una església romànica que originàriament data del segle XII i refeta al sXVII; l’origen del santuari i segons la tradició es diu que un pastor va trobar la Verge en un cova entre falgueres i cada any a primers de setembre s’hi celebra la festa. Adossat a l’església trobem un hostal on es pot gaudir de la tranquil·litat de l’indret.

Continuem la nostra ruta per una pista forestal en bon estat en direcció al Xalet i la coneguda Roca de Lluna. Pel camí trobem indicis de les mines que a primers del 1900 i durant gairebé tres dècades s’explotaven per extreure’n carbó  que transportaven amb un telefèric fins a La Pobla de Lillet per fer anar la cimentera Asland del Clot del Moro. Passem pel costat del Xalet de forma arc ogival el qual fou dissenyat per l’arquitecte A. Gaudí per acollir-hi els enginyers de les mines; malauradament  només en queda la forma externa perquè segons diuen de l’interior  ha canviat tot fruit de les diferents reformes i usos que posteriorment ha tingut. Últimament va ser una casa de colònies.

Continuem la pista fins que trobem l’indicador per apropar-nos a través d’unes escales, al mirador de la Roca de Lluna (1481 mts) amb unes vistes esplèndides i que mitjançant una taula indicadora podem anar identificant els diferents cims que observem i fer-hi bones fotografies; al costat del mirador disposem d’una zona de pic-nic per fer-hi l’entrepà i el descans.

La pista continua, passem per unes restes de construccions mineres i arribem a uns prats que ens queden a mà esquerra i una font que en rep el nom de l’indret,  la Font de la Devesa Llosana. En aquest lloc, uns quants anys enrere hi fèiem acampades amb la família i era un espai prou concorregut; avui hem trobat molt poca gent.  Aparquem el vehicle i ens disposem a pujar el cim del Roc de la Mare de Deu o Roca de la Devesa Llosana, pel camí de pujada trobem el tresor de les flors de muntanya: la flor de neu o edelweis, flor protegida i que trobem en molt pocs indrets a Catalunya; per sort la flor es manté ja fa una vintena d’anys també se n’hi trobava. Continuem el camí, trobem també la flor coneguda com a “orella d’ós”, fins que arribem als prats de sota les parets de la Roca. A partir d’aquí passem primer per una fageda i després per una canal amb  una grimpada fins a dalt del cim (1615 mts), on hi trobem el pessebre que hi porten la gent de La Pobla de Lillet, una creu de ferro envoltada de fulles també de ferro, la verge Moreneta i els llibres de firmes. A la Moreneta hi ha la inscripció “ Des del cim d’aquesta roca blanca, miraràs de fit a fit al Pirineu i quan blanquegi la serralada, seràs un raig de sol en mig la neu. Agost 1965. F.E.B” . Molt bona evocació i és que són d’aquells indrets encisadors de la muntanya, lluny de les excursions típiques i aglomerades on podem gaudir  de majestuoses vistes al Pirineu. Ens fem les fotos de rigor i baixem cap a dinar al prats i a la fresca.

Hem dinat amb les tradicionals amanides, els ganyips, el cafè, fem la migdiada i continuem. Retornem al cotxe i just arrancar trobem un cérvol al mig del camí que ens mira com astorat; no som a temps a fer la foto i l’animaló continua el seu camí. D’un temps ençà i a cada excursió que fem trobem un animal “sorpresa”, vet-a-qui doncs la riquesa de la fauna que hi ha al Berguedà. Ep i que duri!

Passem pel prat Xisplador o Gespador on hi ha una font de conc al costat del camí, fins que arribem a un creuament de camins i prenem el de l’esquerra que amb un rètol ben esborrat indica “Pla de Catllaràs”, pugem la rampa i després de deixar un altre camí a l’esquerra continuem per la dreta fins arribar ben aviat al “roc del Catllaràs”, allí unes quantes vaques ens miren estranyades com si diguessin “que hi feu aquí?”; trobem uns panels informatius sobre “la reserva animal del Pla de l’Orri”, deixem un camí que baixa i que ben segur porta directe a Sant Romà de la Clusa. Però com que volem passar per la collada de Sant Miquel (que vàrem conèixer quan vam fer l’excursió a la serra de Fulleracs) prenem el camí planer i en direcció ponent que, després d’un baixador pronunciat es troba un altre creuament de camins; cap a la dreta aniríem cap a Sant Julià de Cerdanyola i cap a l’esquerra cap a la Collada. Arribem a la collada i anem baixant pel camí que ja ens coneixem, tot  fent una parada per collir unes quantes maduixes que des de el cotxe estant hem vist i les volem assabori ; passem el paller del clot d’Estavelles fins arribar al mirador que va instal·lar la Diputació de Barcelona: gaudim de les vistes al Sobre puny, a la serra de Picancel i al fons Montserrat. I ara sí arribem a Sant Romà de la Clusa, que amb tota tranquil·litat i amb una bona fresqueta ens prenen un cafè tot fent la xerradeta amb el responsable de l’hostal refugi. El felicitem per la bona feina que hi ha fet a la cosa i els seus entorns.

És hora de tornar. Reprenem el nostre viatge per la pista forestal que ens portarà fins a Vilada, tot notant el canvi de temperatura.

Hem aconseguit allò que volíem: enllaçar dos trams que ja coneixíem; hem descobert nous paratges,.. hem gaudit d’un dia a la serra del Catllaràs.

10 d’agost del 2014

2012ESTCATLLARAS031aSerra del Catllaras

Gisclareny

Gisclareny

2014ESTGisclareny074bis

Avui hem anat a Gisclareny, un d’aquells indrets  (com n’hi ha molts) que encara no havia trepitjat si bé tots els seus entorns muntanyencs  em son familiars .

A Baga prenem la carretera que arriba a Gisclareny i pel trajecte trobem els espais d’acampada de Sant Joan d’Avellanet, en altres temps s’instal·laven els camps de la OJE i ara gestionat per “campaments i més”  de la Fundació Josep Sans la qual disposa d’un inventari de més de 100 terrenys d’acampada; i una mica més amunt trobem un cabirol com si ens donés la benvinguda al Parc Natural del Cadí Moixeró. Després del coll d’Escriga, arribem i deixem el cotxe a la Font de Gisclareny, agafem les motxilles i ara a peu prenem un caminet (sempre marcat amb blanc i verd) pel sector de El Pinar vers el Coll de la Bena amb esplèndides vistes al Pedraforca, l’Encija i darrera nostre les excursions que vàrem fer al Tossal Llisol prop de Vallcebre i a la Serra de Fulleracs a Malanyeu. Durant el camí gaudim de les flors: exuberant espígol, la flor del llí viscos, les orquídies caputxines, cardots i altres, però també durant el camí ens acompanyen uns núvols que ara sí ara no ens van amenaçant. Passem pel costat de la casa refugi del Tasconet, molt ben cuidat i arribem al Coll de la Bena (1436 mts) que ara sí, la pluja ens obliga a treure els impermeables per protegir-nos d’un cap de broma que posa més emoció a l’excursió.

La Isabel sap com fer escampar el núvols i així ho fa i ens permet continuar la nostra excursió cap a llocs desconeguts per nosaltres: farem el recorregut de La Voltrera que ens retornarà al nucli de Gisclareny tot passant per la vall del riu Bastareny. Després d’una forta pujada tenim recompensa: assaborir unes petites maduixes ben vermelles; entrem ara en la zona més obaga i també anem descobrint el tipus de vegetació: falgueres, prunelles, altre tipus d’orquídies, una font ,….. un camí de descoberta genial amb vistes al Comabona del Cadí, el Moixeró, Penyes Altes, la Tossa d’Alp i el Puigllançada,  també al riu Bastareny, tot identificat el pas dels Empedrats que unes setmanes enrere vàrem fer.

Durant tot el trajecte trobem el terra remenat, suposem que són els habituals residents al bosc  de quatre potes que busquem i remenen les arrels del arbres per obtenir-ne nutrients. També hi ha molts arbres, bàsicament pi roig,  que trencats per un cop de temporal han volgut continuar la seva vida tornant a redreçar el seu camí cap a la llum del cel, deixant però una imatge curiosa de la seva forma de creixement. Continuem el camí passant pel darrera de les Roques del Bisbe fins que arribem a un magnífic pla, des d’on dominem amb la vista el barri del Roser de Gisclareny i el cotxe que hi tenim aparcat;  parem per fer el nostre dinar: amanida de 4a generació, entrepà, ganyips i avui cafè !, però els núvols van tapant el cel i és qüestió de no encantar-se gaire, per això un cop havent dinat continuem el camí de baixada, però ai las, és posa a ploure i cal tapar-se si no vols quedar moll; la pluja no ens espanta i anem baixant passant pel costat de la Balma del Bisbe. Ben aviat para de ploure, fora impermeables i ja arribem al nostra punt de sortida. Hem fet una excursió circular a “la Voltrera” d’uns 6 km tot xino xano.

Abans de marxar ens apropem al Barri del Roser, on trobem quatre cases, l’ajuntament, l’església i un majestuós mirador.

De tornada i ara amb cotxe, passem pel mirador Albert Arilla amb vistes a Sant Miquel de Turbians però també a la zona de l‘Encija i el Pedraforca, continuem fins arribar a la casa rural Rústic Vilella, on després de conèixer els seus racons prenem un cafè ben confortats al sofà amb vistes al Pedraforca. És hora de tornar i ho fem per la pista forestal que des del el Coll de Turbians ens porta a Bagà. Pel camí però fem una parada per recollir flor d’espígol per fer-ne rams i omplir-ne bosses aromàtiques.

2014ESTGisclareny017bis2014ESTGisclareny078bis2014ESTGisclareny053bis2014ESTGisclareny034bis2014ESTGisclareny025bis2014ESTGisclareny057bis

Serra de Fulleracs

Serra de Fulleracs

2014PRIM Serrat de Fulleracs003

Una altre excursió al Berguedà, comarca plena de racons i indrets per a descobrir fàcilment  sigui amb cotxe o a peu.

Aquest diumenge hem anat amb a donar un tomb per la Serra dels Fulleracs, magnífic balcó amb vistes als cims del pre-pirineu des de els Rasos de Peguera fins al Puigllançada, i a la Catalunya interior on s’albira també Montserrat.

La serra dels Fullaracs, està situada al municipi de La Nou del Berguedà i a la serralada del Catllaràs, entre Malanyeu i Sant Romà de la Clusa. Hem fet l’aproximació, amb el vehicle de l’Àngel i la Isabel des de La Nou, enfilant-nos per una pista en bon estat fins el Coll de la Plana,  guiats per una espantada llebre i tot passant per l’enlairada casa de pagès de Cuirols (on elaboren formatges de cabra segons els mètodes tradicionals) . Des del Coll de la Plana, on deixem el cotxe, podríem pujar al Sobrepuny, però el nostre objectiu és el Serrat de Fulleracs, on comencem a caminar per una pista que s’enfila enmig d’un bosc de pi roig, faig, boix, boix grèvol i on el vent fa desprendre el pol·len que tenen dipositat els pins, creant unes boires o núvols de pol·len espectaculars. Avui hem quedats amarats del pol·len.  Després d’una hora caminant arribem al Serrat a 1664 metres d’alçada, amb magnífiques vistes panoràmiques: Serra d’Encija, Pedraforca, Serra del Cadí, Moixeró, Penyes-Altes, Tossa d’Alp i Puigllançada. Fem les fotos panoràmiques amb més o menys dificultats, però la Marta disposa d’un telèfon (?) intel·ligent que fa fàcilment la foto panoràmica de punta a punta, gairebé el 360º.

Com que la caminada ha estat curta, decidim fer una volta per la carena i arribar als entorns de Sant Romà de la Clusa, tot desconeixent el camí i seguint les indicacions d’un plànol de l’any 1968 de l’editorial Montblanc. Trobem uns companys excursionistes i ens confirmen el trajecte, cal passar pel Cap de la Baga de Cabanelles i el Roc de la Clusa (1728 mts), per arribar a la Collada de Sant Miquel. Ells segueixen el seu camí amb un pas més lleuger i nosaltres al nostre ritme seguim per un caminet que ara puja, ara baixa, ara hi ha prats, ara hi ha boscos, pedrots, … però amable de seguir i arribar fàcilment a Sant Miquel, on trobem un pessebre i cartells indicant la situació. A la collada de Sant Miquel hi ha un camí cap a Sant Romà de la Clusa i La Nou de Bergueda i un altre cap a Falgars per la serra del Catllaràs i Sant Julià de Cerdenyola,..

La curiositat em portaria a seguir el camí en direcció al Catllaràs, per conèixer un tram d’enllaç entre el que hem conegut avui i els racons del Catllaràs que ja hem trepitjat, però… ja farem servir el google earht.

Fem una paradeta de reposició i  prenen la pista forestal de baixada en direcció a Sant Romà de la Clusa enmig d’una fageda que guardem en la nostra memòria per tornar-hi a la tardor. La caminada entre les ombres dels arbres es agradable, fresca i descobridora del nou entorn, però la caminada a ple sol, fruit de la explotació forestal, és més feixuga i acalorada. Ben aviat arribem a Cabanelles i ens entretenim en un magnífic paller situat al costat del camí. La gana comença a fer-se notar, deixem la pista forestal que porta a Sant Romà de la Clusa  per agafar-ne un nou camí que ens porta de retorn al Coll de la Plana, passant per sobre de les cases de Rossinyol, i just després de trobar una magnifica font (que li desconeixem el nom perquè no coincideix amb les indicacions de la Font de Cabanelles ni de la Font de l’Encantada) busquem un llogaret per descansar i dinar: a l’ombra abundant d’un pi i un magnífic balcó amb vistes cap al sud el país: la serra de Picancel (sobre Vilada) i al serrat de les Tombes on mesos enrere descobríem la casa de Campdeparets  (per sobre de La Portella i la Quart).

Per dinar portem les habituals amanides de 4a generació –tot preparat- alguns ganyips, fruita i aigua; dinem, descansem, fins i tot la Marta i la Isabel fan una becaina, però ens traiem la mandra i seguim el camí que hem deixat abans de dinar tot passant per la Font de Com, que està ben seca, fins que retrobem em camí que hem fet de pujada al Serrat de Fulleracs, que ara de baixada ens porta fins al Coll on hi tenim el cotxe.

Abans de marxar gaudim de les vistes, boscos i prats que tenim al nostre entorn perquè ens quedi gravat en el nostre disc dur una bona imatge de colors i sensacions de la sortida que hem gaudit avui.

De retorn a casa ens desviem cap a Malanyeu a passejar per les quatre cases del poble i l’ermita dedicada a Sant Sadurní  i a fer el cafè al restaurant ben arregladet, que ben segur es menja bé de Ca l’Anglada (l’avi de la casa ens fa de comercial de la bona rehabilitació que han fet a la casa). És mitja tarda, fem el cafè, buidem les ampolles d’aigua i deixem per una altre ocasió la confirmació del menjar.

Josep Camprubí – 8 de juny de 2014, amb la Marta, la Isabel i l’Àngel.

2014PRIM Serrat de Fulleracs0242014PRIM Serrat de Fulleracs043a

2014PRIM Serrat de Fulleracs045a2014PRIM Serrat de Fulleracs035a2014PRIM Serrat de Fulleracs049a2014PRIM Serrat de Fulleracs057a2014PRIM Serrat de Fulleracs058

El bullidor de llet

El bullidor de llet

2014PRIM Empedrats_007a

El bullidor de llet, els empedrats i la Font de l’Adou del Bastareny de regal.

Un magnífic dia assolellat de primavera ens enfilem tots quatre cap a l’alt Berguedà amb la Marta, la Isabel i l’Àngel  amb l’objectiu de conèixer el “bullidor de la llet”.

Sortint de Baga en direcció a Gisclareny per una carretera estreta i en bon estat, que just abans de travessar el pont que creua el riu, a la dreta hi ha una pista forestal que seguirem un parell de kilòmetres fins arribar a una casa de colònies de La Salle (Can Cerdanyola) on podem aparcar el vehicle.

Comença la nostra excursió a peu per un sender a ma dreta, marcat amb senyals grogues i blanques i que esta identificat com el sender de petit recorregut PR C-125; just iniciat el camí hi ha una casa mig enrunada a la nostre esquerra que rep el nom de L’Hostalet , punt de referència en altres temps per la ruta de l’antic camí ral que uneix el Berguedà i la Cerdanya pel Coll de Pendís a la Serra del Moixeró.

Continuem el nostre camí al costat del torrent del Forat o de la Font del Faig que recull les aigües que venen del Torrent del Pendís i el Torrent d’Escriu; el soroll de l’aigua ens va acompanyant durant el trajecte  i anem observant el nostre entorn enmig d’un bosc de ribera i de pins roig ben crescuts,  per ben aviat creuar el torrent amb un pont de pedra. Quan portem uns quinze minuts caminant trobem un indicador de bifurcació de camins. Com que primer volem anar al Bullidor de la llet, seguim el camí de l’esquerra tot passant  per una passarel·la sobre l’aigua i després  el camí supera una rampa de pujada i de baixada; ja anem sentint cada vegada més la remor d’aigua més potent; ens enfilem per entremig d’un bosc de boixos fins que trobem davant nostre el gran “bullidor de llet”. Un magnífic saltant d’aigua que surt de les parets de roca calcària dels Empedrats  i agafa un color blanquinós  per l’efecte de la gran velocitat i pressió en que surt,  semblant que està en ebullició. Un magnífic raconet i un punt en el mapa dels “favorits”.

Però la nostra excursió no acaba aquí, desfem el camí fins el trencall i reprenem el camí, ara cap a la dreta en direcció a el Empedrats. Després d’enfilar-se una mica, el camí entra en els engorjats que provoquem les parets i roques, provocant un congost ombrívol; el camí segueix el seu traç i sovint es confon amb el torrent que travessem més d’una vegada gràcies a les pedres que ens fan de passeres, tot mirant de no relliscar per no mullar-se. Uns quants salts d’aigua, vistoses cascades, curiosos trencaclosques formats per la posició de les grans roques, i el moldeig de les pedres provocat per l’erosió constant de l’aigua son els nostres companys de viatge. Superem el congost i el camí ara s’enfila, ara planeja, ara amb ziga-zaga, va continuant fins…… a la Font del Faig i el Refugi de Sant Jordi sota la serra del Moixeró, però aquest no és el nostre objectiu i ja hem caminat una hora més i ja en portem dues. Hem gaudit d’una excursió pels empedrats, hem trobat amics pel camí, i tot fent el retorn busquem un llogaret per fer una paradeta i dinar a base de les amanides de “quarta” generació (això és el que diuen a les que ja venen preparades a punt per menjar!) i alguna cosa més.

Ja som de retorn al cotxe i ens enfilem per la pista forestal amunt recorrent un parell de quilòmetre més en direcció a Saldes fins arribar a la Font de l’Adou o del Bastareny (1077mts). Aquí trobem una tanca que en barra el pas al cotxe i aprofitem per conèixer d’aprop el naixement del riu Bastareny (un afluent del riu Llobregat); una magnifica resclosa amb abundant aigua ens dona la benvinguda i els esquitxos del salt de l’aigua creen una atmosfera fresca ; seguim per un corriol amunt que ens porta a la Font de l’Adou, on l’aigua surt de l’interior de la muntanya amb un bon cabal i velocitat; les molses aferrades a les pedres amansen l’aigua que les cobreix i les pentina constantment. Es com si l’aigua amagada sota la muntanya tingués ganes de sortir enfora per veure la llum i a fora les molses l’acaronen i l’hi donen la benvinguda tot continuant el seu camí.

De retorn al cotxe observem les prímules grogues que ben erectes busquen la llum del sol i un tros més enllà tot un estol de papallones blanques i grogues queden quietes sobre una petita bassa d’aigua i fang, com si féssim la migdiada d’un magnífic diumenge primaveral.

 

Josep Camprubí – 4 de maig 2014

2014PRIM Empedrats_025a

2014PRIM Empedrats_032a

2014PRIM Empedrats_0282014PRIM Empedrats_004a2014PRIM Empedrats_016a2014PRIM Empedrats_022a2014PRIM Empedrats_026a2014PRIM Empedrats_034a

Santuari dels Tossals – Capolat

Santuari dels Tossals – Capolat

2013PRITossals003

Una excursió matinal al Santuari dels Tossals. De fet el nom imposa, el santuari situat en un lloc estratègic és en ruïnes però la vista des de els Tossals és imponent.

Anem amb cotxe per la carretera de Berga a Sant Llorenç de Morunys i just abans entrar al túnel o “la mina” prenem un trencall a mà esquerra on un antic camí de carro ara ben asfaltat en porta fins a Capolat. Prop de l’església de Sant Martí de Capolat deixem el vehicle.

Trobem indicadors que ens assenyalen el camí a peu, uns de groc i uns altres blanc i vermell (GR-1). Farem un circuit circular i pujarem al Santuari per les senyals grogues i tornarem pel GR. El camí primer és planer i amb un lleugera baixada fins que arribem a una bassa per després enfilar-se amunt entremig de boscos de pi roig. Arribem a un mirador i trobem una pista encimentada que ve del sector de “la mina”, que ens porta per un fort pujador i segur fins a dalt els Santuari dels Tossals (1445 mts).

El Santuari es va ensorrar fa uns 50 anys i només en queden quatre parets de l’església i l’hostatgeria, hi ha però afegida una estructura de ferro a mode de torre amb una campana simbolitzant el campanar que en altre temps tenia la seva rellevància.

Les informacions ens diuen que, com a mínim la construcció és del 1642 i que es conserva una imatge de la Mare de Deu dels Tossals,  amb una talla de fusta del segle XIV i que actualment es conserva a l’església de Sant Martí de Capolat. De fet fa uns 7 anys que es torna a fer l’aplec dels Tossals i es celebra el dia 15 d’agost; prova d’això ho trobem en una gran barbacoa, taules i cadires ben resguardades per utilitzar quan arriba la ocasió.

L’ajuntament de Capolat, municipi de 80 habitants, vol rehabilitar el Santuari com un element de revitalització dels entorns, i el 2009 es va fer un projecte per acollir-hi una escola de natura i alhora un refugi. Les dificultats econòmiques fan retardar el projecte, si bé amb les ajudes econòmiques de les administracions han pogut encimentar el camí per fer un accés més fàcil i segur al Santuari.

Però els Tossals és també un imponent mirador amb vistes panoràmiques gairebé dels 360º sobretot en els dies ben nets. Cap al Sud i tan com es allarga la vista podem albirar el Montseny, Sant Llorenç del Munt o bé Montserrat, més aprop tota la Catalunya Central i als nostres peus els altiplans de Capolat. Donem mitja volta i mirant ara cap al Nord tenim a tocar els Rasos de Peguera, l’Encija, el Pedraforca, la Serra del Verd, el Cadí i el Port del Compte.

Es hora de tornar, abans però fem una paradeta en els plans del Santuari i prenem el camí de baixada, ara el GR-1 per un camí primer de ziga-ziga i després amb descens suau arribem al nostre punt de partida.

7 d’abril 2013

2013PRITossals0012013PRITossals0132013PRITossals0242013PRITossals018_0

Girona en flors.

Girona en flors.

2012PRIGirona007a

Feia uns quants anys que no anava a Girona i l’he trobada molt millorada; de fet en l’època de creixement econòmic que vàrem tenir els darrers anys va permetre que les ciutats invertissin també, en la millora del paisatge urbà, carrers, places i parcs. Un temps que la iniciativa privada també hi ha fet molt amb noves edificacions,  rehabilitacions i obertura d’activitat comercial. I és que el barri antic de Girona han confluït aquests dos factors més un tercer: aportar-hi serveis, la universitat,  dinamitzar l’espai, fer-hi esdeveniments i l’activitat per excel·lència és “Girona en temps de flors”.

A mitjans de maig cada any la ciutat s’engalana, no fa pas quatre anys ni deu que es celebra, sinó més de 50 anys llargs, és per tant una activitat que marca personalitat a la ciutat; és alhora un referent d’atractiu turístic arreu del món,  no en va hi ha quantitat d’entitats i persones que any rera any volen fer-ne d’aquest espai de la ciutat una gran esclat de flors; enguany més de 130 espais per visitar, sigui al pati de casa, el jardí, una exposició, el claustre o una plaça tant se val. Des de la catifa a les escales de la Catedral, fins els paratges naturals dels jardins dels alemanys amb el blau mariner dels seus bancs, o les marietes vermelles al portal de sant Cristòfol fins els paraigues-flor del mirador dels Maristes. I les tradicionals exposicions als banys àrabs, les Sarraïnes o a Sant Lluc amb els manaies

Cada espai decorat es una mostra d’art on hi pots trobar l’admiració, el detall, el color, la olor, l’atreviment, la senzillesa o composicions complexes i a ningú deixa indiferent.

2012PRIGirona0042012PRIGirona017a2012PRIGirona0332012PRIGirona027

Moripol

Moripol

2012PRIMoripol008

A l’alt Berguedà hi ha molts racons per descobrir i aquesta vegada hem anat a Moripol, al terme municipal de Gósol.

Quatre cases enderrocades i un església configuren el llogaret de Moripol a 1400 mts d’alçada amb vistes ben diferents de les conegudes a la serra d’Encija i el Pedraforca.

Amb el cotxe deixem Saldes enrera i just després del mirador d’Espà baixem cap el poblet de Feners, a on agafem la pista forestal que segueix la riera de Aigua de Valls i porta al Molí del Güell, Vilacireres i Llinars; aquí observem una canalització de l’aigua que ens acompanyarà una bona part del trajecte; arribem al túnel de l’avi i just després aparquem el cotxe; és hora de caminar!

Seguim la mateixa pista forestal que ben aviat deixem, seguim cap a la dreta en una pista que ens portarà a Moripol. Són tres quilòmetres de pujada, el sol ens apreta però la frescor a les ombres i les fonts que anem trobant van refrescant la caminada.

Arribem al poblet i observem davant nostre la serra d’Encija, a la nostra esquerra treu el cap i de costat el Pedraforca, al darrera el coll de Gósol i les estribes de la  Serra del Verd i a la dreta es reconeixen les pistes dels Rasos de Peguera. Seguim el camí fins el castell de Moripol, al capdamunt d’un turonet i amb la vista posada cap a la vall i el que va ser el Castell de Fraumir o del moros, prop del Molí del Güell; mentre el cep es va encapotant.

Un llamp tot seguit del tro i la pluja ja tenim aquí, gotes grosses, pedra i no hi ha raser, només les parets del “castell” enderrocat ens permet dissimular la pluja mentre ens tapem amb els impermeables per l’ocasió. Ja estem mig molls i mentre ja no plou tant, busquem un cobert enmig de les runes del poble. Sort n’hi ha que sempre en el baixos de les cases hi ha estables per les vaques que ens fan d’aixopluc. Estem sols!

Amb el temps més tranquil, donem la volta pel poblet, tot resseguint les runes de les cases, un parell de cases prou grans, balcons, canaleres de llautó, parets pintades de color blau, escales, forats, bigues, sabates, amulets, murs enderrocats, ortigues i també un magnífic arbust amb la flor de lilar que dona un altre color a l’indret…..i enmig de l’esplanada una curiosa església d’estil popular que sembla del segle XVII restaurada i protegida com a monument històric (BCIN) i dedicada a Sant Vicenç.

Quatre fotos, un petit aperitiu, fent un ram de flors de lilar i avall que fa baixada, no fos cas que ens torni a agafar la pluja.

De tornada parem als prats de cal Quel a Feners, on amb una bona amanida, l’entrepà i la fruita formalitzem el nostre dinar i la migdiada. Ben aprop les vaques ens vigilem i cada vegada són més atrevides, uns i altres ens mirem de reüll. Més núvols, llamps i trons,….. recollim i marxem a fer el cafè.

Amb l’Àngel, l’Isabel i la Marta el diumenge 13 de maig del 2012.

2012PRIMoripol0272012PRIMoripol0462012PRIMoripol017

Tossal Llissol.

Tossal Llissol.

2012PRILlisol013

Sempre hi ha indrets per conèixer ben a prop de casa nostre i l’Àngel i l’Isabel ens han portat a la descoberta d’un de nou. Hem anat al Tossal del Llissol (1323 mts), prop de Vallcebre a l’alt Berguedà. Si bé pots arribar-hi gairebé a dalt amb cotxe, des de Vallcebre o des de Sant Corneli, preferim anar-hi a peu perquè gaudeixes a cada instant del que t’envolta. Nosaltres hem deixat el cotxe a l’inici d’una pista forestal després de Sant Corneli (prop Km5, 1095mts.) i seguint la pista a peu hem travessat la cinglera de Vallcebre pel costat del Grau del Cal Gat, tot passant per uns magnífics terrats d’espígol, brolls d’aigua i caminant amb una forta pendent fins arribar als Plans de Cal Menut, amb magnifiques vistes al pantà de la Baells amb el massís del Montcau al fons, així com en primer terme als prats de cal Jou i més enllà, Malanyeu, el Roc de la Clusa i al Sobrepuny. La vista ens fa adonar també del efectes de la contaminació de la tèrmica de Cercs, ara ja fa uns quants anys.

Amb un dia que ens acompanya amb un bon sol i amb restes de neu del dia anterior, continuem la pista forestal seguint les indicacions del PR-C128-1, anem pujant suaument i ja veiem la senyera que oneja al Tossal de Llissol, pocs minuts més i ja hi som arribats. (1h). La vista és esplèndida i atapeïda de cims des de la serra d’Ensija, el Pedraforca, al fons la serra del Cadí, el Moixeró, Penyes Altes, Tossa d’Alp fins el Puigllençada, per després assenyalar tots el cims de la vall de Núria amb el Puigmal fent d’avantguarda. Totes les serralades estan ben nevades com cap dia ho ha estat aquest hivern i els núvols que els coronen els fan veure més interessants encara. Canviem a un altre enfoc més proper i tenim davant nostre Vallcebre i podem anar resseguint, la serra de Gisclareny, Guardiola de Berguedà, Sant Julià de Cerdanyola, el santuari de Falgars, la serra del Catllaràs amb els dos “rocs” que sobresurten, el de la Lluna i el del Joc de la Pilota o de la mare de Deu.

La taula d’orientació ben aferrada al seu lloc ens completa la informació de les diferents vistes en els 360º.

Continuem la nostra excursió fins a tocar les cases que s’estan arreglant en el barri del Portet de Vallcebre, fins arribar a una petita església simple, d’una sola nau i un petit campanar dedicada a Sant Ramon i construïda per obra popular al segle XVIII; continuem un camí que voreja el Tossal i retornem al camí que ens porta al punt de sortida. Una matinal esplèndida, un coneixement nou i un bon exercici físic saludable.

2012PRILlisol0022012PRILlisol0102012PRILlisol008a