El bullidor de llet, els empedrats i la Font de l’Adou del Bastareny de regal.

Un magnífic dia assolellat de primavera ens enfilem tots quatre cap a l’alt Berguedà amb la Marta, la Isabel i l’Àngel  amb l’objectiu de conèixer el “bullidor de la llet”.

Sortint de Baga en direcció a Gisclareny per una carretera estreta i en bon estat, que just abans de travessar el pont que creua el riu, a la dreta hi ha una pista forestal que seguirem un parell de kilòmetres fins arribar a una casa de colònies de La Salle (Can Cerdanyola) on podem aparcar el vehicle.

Comença la nostra excursió a peu per un sender a ma dreta, marcat amb senyals grogues i blanques i que esta identificat com el sender de petit recorregut PR C-125; just iniciat el camí hi ha una casa mig enrunada a la nostre esquerra que rep el nom de L’Hostalet , punt de referència en altres temps per la ruta de l’antic camí ral que uneix el Berguedà i la Cerdanya pel Coll de Pendís a la Serra del Moixeró.

Continuem el nostre camí al costat del torrent del Forat o de la Font del Faig que recull les aigües que venen del Torrent del Pendís i el Torrent d’Escriu; el soroll de l’aigua ens va acompanyant durant el trajecte  i anem observant el nostre entorn enmig d’un bosc de ribera i de pins roig ben crescuts,  per ben aviat creuar el torrent amb un pont de pedra. Quan portem uns quinze minuts caminant trobem un indicador de bifurcació de camins. Com que primer volem anar al Bullidor de la llet, seguim el camí de l’esquerra tot passant  per una passarel·la sobre l’aigua i després  el camí supera una rampa de pujada i de baixada; ja anem sentint cada vegada més la remor d’aigua més potent; ens enfilem per entremig d’un bosc de boixos fins que trobem davant nostre el gran “bullidor de llet”. Un magnífic saltant d’aigua que surt de les parets de roca calcària dels Empedrats  i agafa un color blanquinós  per l’efecte de la gran velocitat i pressió en que surt,  semblant que està en ebullició. Un magnífic raconet i un punt en el mapa dels “favorits”.

Però la nostra excursió no acaba aquí, desfem el camí fins el trencall i reprenem el camí, ara cap a la dreta en direcció a el Empedrats. Després d’enfilar-se una mica, el camí entra en els engorjats que provoquem les parets i roques, provocant un congost ombrívol; el camí segueix el seu traç i sovint es confon amb el torrent que travessem més d’una vegada gràcies a les pedres que ens fan de passeres, tot mirant de no relliscar per no mullar-se. Uns quants salts d’aigua, vistoses cascades, curiosos trencaclosques formats per la posició de les grans roques, i el moldeig de les pedres provocat per l’erosió constant de l’aigua son els nostres companys de viatge. Superem el congost i el camí ara s’enfila, ara planeja, ara amb ziga-zaga, va continuant fins…… a la Font del Faig i el Refugi de Sant Jordi sota la serra del Moixeró, però aquest no és el nostre objectiu i ja hem caminat una hora més i ja en portem dues. Hem gaudit d’una excursió pels empedrats, hem trobat amics pel camí, i tot fent el retorn busquem un llogaret per fer una paradeta i dinar a base de les amanides de “quarta” generació (això és el que diuen a les que ja venen preparades a punt per menjar!) i alguna cosa més.

Ja som de retorn al cotxe i ens enfilem per la pista forestal amunt recorrent un parell de quilòmetre més en direcció a Saldes fins arribar a la Font de l’Adou o del Bastareny (1077mts). Aquí trobem una tanca que en barra el pas al cotxe i aprofitem per conèixer d’aprop el naixement del riu Bastareny (un afluent del riu Llobregat); una magnifica resclosa amb abundant aigua ens dona la benvinguda i els esquitxos del salt de l’aigua creen una atmosfera fresca ; seguim per un corriol amunt que ens porta a la Font de l’Adou, on l’aigua surt de l’interior de la muntanya amb un bon cabal i velocitat; les molses aferrades a les pedres amansen l’aigua que les cobreix i les pentina constantment. Es com si l’aigua amagada sota la muntanya tingués ganes de sortir enfora per veure la llum i a fora les molses l’acaronen i l’hi donen la benvinguda tot continuant el seu camí.

De retorn al cotxe observem les prímules grogues que ben erectes busquen la llum del sol i un tros més enllà tot un estol de papallones blanques i grogues queden quietes sobre una petita bassa d’aigua i fang, com si féssim la migdiada d’un magnífic diumenge primaveral.

 

Josep Camprubí – 4 de maig 2014