Josep Camprubi – Pàgina 4 – Blog de Josep Camprubi

El pou de la Gallina fa 25 anys !

6 de maig de 2012 Josep Camprubi

La revista El Pou de la Gallina compleix 25 anys ! Durant aquests anys la revista ha anat expressant les diverses vivències de caire diferent que a nivell col·lectiu la ciutat ha viscut, però que també a nivell personal ens han interpel·lat. Ben segur que cadascú de nosaltres guarden a més del records passats, més d’una revista que deixa constància d’allò que ha estat significatiu per a nosaltres.

La revista ha tractat gairebé totes les facetes de la ciutat i que com a manresans ens preocupen dia a dia, sigui a nivell cultural, social, econòmic, medi ambiental, polític o de la gestió municipal, i sempre amb un interès informatiu, descriptiu però també i sobretot, reflexiu i crític més o menys punyent quan ha calgut; perquè sinó hi ha reflexió i/o crítica com podem qüestionar allò que fem?, de fet si no posem en consideració el que fem, en res milloraríem, i estic convençut que es a través de la reflexió i la crítica que aprenem, creixem i avancem.

L’avantatge de la revista és que no ha de treballar a cop de titular que impacti diàriament per mantenir l’interès constant del lector, el fet de treballar mensualment, permet tractar el temes amb més profunditat i aportar-hi la reflexió escaient; però també ha de saber escollir bé els índexs dels temes per, també mantenir l’interès dels lectors; i aquí l’equip de redacció del Pou ha sabut fer bé la feina: els 25 anys ho avalen!,

Està clar que per fer bé la feina s’ha de conèixer bé el que toques; la revista s’ha fet des de la ciutat i per a la ciutat, realitzada per manresans i sempre des de el voluntariat, la qual cosa encara té més mèrit. Aquesta és una vàlua que la revista té i que no sempre es prou coneguda; vet aquí un altre de les seves claus de l’èxit.

Durant 25 anys el Pou de la Gallina ha acompanyat la ciutat i durant els darrers anys també m’ha acompanyat personalment estant en el punt de mira del govern local. Coneixent i reconeixent la feina que han fet, a vegades et pots sentir incòmode per allò que s’escriu, però he procurat prendre-m’ho amb esportivitat i sobretot amb aquest valor reflexiu i constructiu que durant anys han mantingut

Felicitats a tots els que han fet possible El Pou de la Gallina, que duri molts anys més! I moltes gràcies pel meu Oleguer Bisbal.!

Tossal Llissol.

5 de maig de 2012 Josep Camprubi

Sempre hi ha indrets per conèixer ben a prop de casa nostre i l’Àngel i l’Isabel ens han portat a la descoberta d’un de nou. Hem anat al Tossal del Llissol (1323 mts), prop de Vallcebre a l’alt Berguedà. Si bé pots arribar-hi gairebé a dalt amb cotxe, des de Vallcebre o des de Sant Corneli, preferim anar-hi a peu perquè gaudeixes a cada instant del que t’envolta. Nosaltres hem deixat el cotxe a l’inici d’una pista forestal després de Sant Corneli (prop Km5, 1095mts.) i seguint la pista a peu hem travessat la cinglera de Vallcebre pel costat del Grau del Cal Gat, tot passant per uns magnífics terrats d’espígol, brolls d’aigua i caminant amb una forta pendent fins arribar als Plans de Cal Menut, amb magnifiques vistes al pantà de la Baells amb el massís del Montcau al fons, així com en primer terme als prats de cal Jou i més enllà, Malanyeu, el Roc de la Clusa i al Sobrepuny. La vista ens fa adonar també del efectes de la contaminació de la tèrmica de Cercs, ara ja fa uns quants anys.

Amb un dia que ens acompanya amb un bon sol i amb restes de neu del dia anterior, continuem la pista forestal seguint les indicacions del PR-C128-1, anem pujant suaument i ja veiem la senyera que oneja al Tossal de Llissol, pocs minuts més i ja hi som arribats. (1h). La vista és esplèndida i atapeïda de cims des de la serra d’Ensija, el Pedraforca, al fons la serra del Cadí, el Moixeró, Penyes Altes, Tossa d’Alp fins el Puigllençada, per després assenyalar tots el cims de la vall de Núria amb el Puigmal fent d’avantguarda. Totes les serralades estan ben nevades com cap dia ho ha estat aquest hivern i els núvols que els coronen els fan veure més interessants encara. Canviem a un altre enfoc més proper i tenim davant nostre Vallcebre i podem anar resseguint, la serra de Gisclareny, Guardiola de Berguedà, Sant Julià de Cerdanyola, el santuari de Falgars, la serra del Catllaràs amb els dos “rocs” que sobresurten, el de la Lluna i el del Joc de la Pilota o de la mare de Deu.

La taula d’orientació ben aferrada al seu lloc ens completa la informació de les diferents vistes en els 360º.

Continuem la nostra excursió fins a tocar les cases que s’estan arreglant en el barri del Portet de Vallcebre, fins arribar a una petita església simple, d’una sola nau i un petit campanar dedicada a Sant Ramon i construïda per obra popular al segle XVIII; continuem un camí que voreja el Tossal i retornem al camí que ens porta al punt de sortida. Una matinal esplèndida, un coneixement nou i un bon exercici físic saludable.

Cantem el Requiem de Faure.

19 d'abril de 2012 Josep Camprubi

Durant el darrer trimestre hem assajat, dins l’Orfeó Manresà la partitura del Rèquiem de Gabriel Fauré i que finalment hem pogut interpretar conjuntament amb l’Orfeó Nova Solsona, la Coral Mixta d’Igualada i l’Orquestra Simfònica del Vallès i sota la direcció d’en Xavier Puig.

Cada vegada que em donen un llibret de música i veig la partitura faig la mateixa reflexió: d’entrada no coneixes res del que vols cantar, ho veus nou, complicat, a vegades difícil, però també saps que al final, amb temps i ganes, fas un aprenentatge del que desconeixies i acabes cantant i satisfet, allò que ignoraves.

Les partitures són els estris més clars que evidencien el coneixement que pots adquirir, si estudies i assages el llibret. Es clar que per poder aprendre has de dominar un mínim de codis per construir el coneixement, que en aquest cas és la lectura musical i la seva afinació, sota una bon mestratge del director del cor.

Val a dir que els primers assajos del Rèquiem de Fauré, no em va semblar gaire difícil la melodia, però a mesura que hi aprofundies notaves la complicació que amagava, sobretot en els matisos de tons i semitons així com en les dinàmiques, es a dir saber cantar amb els pianíssims. Desprès de l’assaig de l’orfeó venia la part d’empastar el teu aprenentatge amb els altres cors i finalment amb l’orquestra, que de fet ho haguérem de fer en un parell de sessions.

Tres magnífics concerts en entorns i efectes diferents, la Basílica de Santa Maria d’Igualada d’una sola nau, el cor disposat de manera diferent per poder superar les escales centrals i amb una musicalitat prou clara, la Catedral de Solsona majestuosa, pedra sobre pedra, altíssima on el so queda repartit arreu i queda amorosit quan està plena de gent i al Kursaal de Manresa, de nova construcció i amb caixa acústica on es podria notar molt més qualsevol desajust musical i on l’acústica del local permetia fer lluir els matisos propis de l’obra.

Hem fet un nou aprenentatge, he modulat nous matisos musicals, hem conegut nous cantaires de ciutats veïnes, hem pogut cantar al costat de l’orquestra simfònica del Vallès i una vegada més hem gaudit de la direcció d’en Xavier Puig; tot un plaer per a nosaltres, però també pels espectadors que han viscut els diferents concerts.

Quan comencem amb una altre partitura?

Kursaal 5 anys !

15 de febrer de 2012 Josep Camprubi

El desembre del 1995, quan varem comprar entrades per l’espectacle d’inauguració del nou Kursaal pel 2006, poc em podia imaginar que 11 anys més tard l’inauguraria institucionalment. Al llarg d’aquest anys he viscut moltes experiències al costat del Galliner, participant activament per a la recuperació del teatre, però també ajudant a carregar els decorats dels espectacles al camió o rentant les copes de cava que ens servien al final de la funció; i com a membre de la corporació municipal seguint d’aprop el projecte econòmic, les obres, i prenent decisions necessàries per complir el compromís del Kursaal 2006. Durant els cinc anys de funcionament l’he viscut intensament. Per dins, poden recórrer la desafiant pinta o el fossar dels músics, buscant l’equilibri complex entre la gestió d’un equipament municipal i la programació voluntària d’El Galliner. A dalt l’escenari amb diferents actes institucionals, des de el primer discurs inaugural fins el meu darrer i emotiu a la Nit de l’esportista, remarcant sempre els valors de la complicitat, esforç i perseverança que han guiat al Kursaal. De fet sempre m’ha fet respecte l’escenari, quan els focus t’il·luminen la cara. creen una cortina de foscor que no hi veus més enllà, sabent que no només estàs davant de les 800 persones, escoltant i mirant el que dius i fas sinó la repercussió cap enfora del que allà hi passa. Però també durant aquests cinc anys he gaudit del Kursaal, a vegades com a cantant de l’Orfeó i d’altres amb els espectacles de teatre, música i dansa, que m’han emocionat i espero seguir-ho fent durant molt anys

El Kursaal brilla amb llum pròpia i el seu èxit l’ha projectat cap enfora i d’això els manresans n’estem orgullosos. Per molts anys Kursaal.

Nadala 2011

25 de desembre de 2011 Josep Camprubi

Taller de cistells

16 d'octubre de 2011 Josep Camprubi

Fa uns tres anys que amb els amics varem fer un “cistell de bolets” amb l’ajuda del mestre cistellaire Josep Mercadé de Torroella de Montgrí. Ara hem repetit l’experiència i hem volgut aprendre a fer cistells, també amb el Mercadé.

Durant el cap de setmana hem treballat amb el material vegetal que s’utilitza: només el vímet,

la seva flexibilitat però també la seva fragilitat perquè no es trenqui, es torci o “s’esvaixigui”,
la seva lleugeresa i elasticitat per manipular-lo,
però també la seva robustesa un cop teixit
els gruixos, les llargades, els colors, la seva olor característica,
el domini de les pròpies mans i la pressió amb els dits.

Hem conegut les diferents tècniques de fer cistells a partir del “cul de queixal” o bé el “cul de creu”, a teixir seguit, a teixir a mans, a fer el remolí, a fer la vora plana, la vora cargolada, a fer la nansa i fins i tot a fer trenes.

Ha sigut un cap de setmana diferent, sortint de la rutina i junt amb els amics hem conegut, hem tocat i hem experimentat amb un dels oficis més vells del món, a més la cistelleria no hi ha dubte que és l’origen del teixit tot aprofitant el que dóna la natura.

Uns dies d’aprenentatge:

del vímet n’hem fet un cistell: a partir de d’interès i la motivació hem adquirit el coneixement per gairebé dominar la tècnica
de saber valorar allò que t’ha costat; el meu cistell és gairebé irrepetible, és el meu aprenentatge i sé el que m’ha costat.
Aprendre dels errors; quan veus que no et queda bé, vol dir que hi ha un pas que no has fet bé, cal saber-lo veure, desfer i corregir.
Convençut d’un mateix, en voler sortir-s’en i fer-ho.
De mestre, de les seves explicacions, el seu saber fer, que et deixi fer perquè vol que siguis tu el que t’adonis del que fas i aprens.
A diferenciar entre el fer i l’aprendre; pots tenir un cistell que has fet perquè t’han ajudat a fer-ho o perquè has aprés a fer-ho.
Però també saber que encara tenim molt camí per aprendre.

Avui però, l’endemà del taller, amb les puntes dels dits masegades, miro el meu cistell i valoro molt més el temps que hi he dedicat.

Cal Cupons, 15 i 16 d’octubre de 2011