Browsed by
Etiqueta: familia

Santuari dels Tossals – Capolat

Santuari dels Tossals – Capolat

2013PRITossals003

Una excursió matinal al Santuari dels Tossals. De fet el nom imposa, el santuari situat en un lloc estratègic és en ruïnes però la vista des de els Tossals és imponent.

Anem amb cotxe per la carretera de Berga a Sant Llorenç de Morunys i just abans entrar al túnel o “la mina” prenem un trencall a mà esquerra on un antic camí de carro ara ben asfaltat en porta fins a Capolat. Prop de l’església de Sant Martí de Capolat deixem el vehicle.

Trobem indicadors que ens assenyalen el camí a peu, uns de groc i uns altres blanc i vermell (GR-1). Farem un circuit circular i pujarem al Santuari per les senyals grogues i tornarem pel GR. El camí primer és planer i amb un lleugera baixada fins que arribem a una bassa per després enfilar-se amunt entremig de boscos de pi roig. Arribem a un mirador i trobem una pista encimentada que ve del sector de “la mina”, que ens porta per un fort pujador i segur fins a dalt els Santuari dels Tossals (1445 mts).

El Santuari es va ensorrar fa uns 50 anys i només en queden quatre parets de l’església i l’hostatgeria, hi ha però afegida una estructura de ferro a mode de torre amb una campana simbolitzant el campanar que en altre temps tenia la seva rellevància.

Les informacions ens diuen que, com a mínim la construcció és del 1642 i que es conserva una imatge de la Mare de Deu dels Tossals,  amb una talla de fusta del segle XIV i que actualment es conserva a l’església de Sant Martí de Capolat. De fet fa uns 7 anys que es torna a fer l’aplec dels Tossals i es celebra el dia 15 d’agost; prova d’això ho trobem en una gran barbacoa, taules i cadires ben resguardades per utilitzar quan arriba la ocasió.

L’ajuntament de Capolat, municipi de 80 habitants, vol rehabilitar el Santuari com un element de revitalització dels entorns, i el 2009 es va fer un projecte per acollir-hi una escola de natura i alhora un refugi. Les dificultats econòmiques fan retardar el projecte, si bé amb les ajudes econòmiques de les administracions han pogut encimentar el camí per fer un accés més fàcil i segur al Santuari.

Però els Tossals és també un imponent mirador amb vistes panoràmiques gairebé dels 360º sobretot en els dies ben nets. Cap al Sud i tan com es allarga la vista podem albirar el Montseny, Sant Llorenç del Munt o bé Montserrat, més aprop tota la Catalunya Central i als nostres peus els altiplans de Capolat. Donem mitja volta i mirant ara cap al Nord tenim a tocar els Rasos de Peguera, l’Encija, el Pedraforca, la Serra del Verd, el Cadí i el Port del Compte.

Es hora de tornar, abans però fem una paradeta en els plans del Santuari i prenem el camí de baixada, ara el GR-1 per un camí primer de ziga-ziga i després amb descens suau arribem al nostre punt de partida.

7 d’abril 2013

2013PRITossals0012013PRITossals0132013PRITossals0242013PRITossals018_0

Tomaqueres. Fi de temporada,

Tomaqueres. Fi de temporada,

IMG_2284

Un any més i hem acabat la temporada de tomàquets a l’hort de Cal Cupons, encara queden algunes plantes que, plantades més tard, donen fruits prou bons, però de fet no hi ha com collir i assaborir els primers tomàquets a l’inici de la temporada.

Hem collit més de 180 Kgs. molts quilos i molta feina. Hem menjar molt tomàquet a totes els apats,a les amanides, fent sucs, n’hem fet melmelada, sofregit, n’hem assecat al sol, n’hi  ha de guardats per sucar pa i també m’hem repartit molts.

A estat una temporada llarga i amb incidències, primer amb alguns tomàquets amb el cul negre i que vaig tractar amb calci, després a mig juliol es va cremar la bomba d’aigua que em permet regar amb el sistema de goteig, van estar uns deu dies sense aigua i amb un termòmetre en pujada; per sort es va recuperar tot i que ja no va ser el mateix, i finalment a primers de setembre m’he quedat sense aigua, sort que han vingut les pluges.

Com que vaig plantar quinze varietats hem pogut observar quina espècie ha anat més bé i també quins ens han agradat més. Conclusió:  tomaqueres de fruit ple tipus cor de bou i el buit rosa de Súria són els que han produït més i ens han agradat molt. Així com els tomàquets per sucar pa, anomenats de la república, també han anat molt bé i es van guardant en capses i oueres.

Molt interessants han sigut les varietats “negre de crimea” i “l’esquena verd “per les amanides i el tipus Roma, per sofregit i assecar; en canvi la varietat “Montserrat” no l’hi acabo de trobar el rendiment.

Hem plantat tomaqueres que fan el fruit petit, tipus cirera, cherry o perla. Totes les varietats han funcionat bé:  els perla ovalats i de color vermell, el gold nugget taronges, els grocs de pera, els vermells de “mel de mexic”, i els tumbling tom red també vermells. Aquestes plantes porten més feina, tant per a collita del fruit petit com per la seu abundós creixement. M’han agradat molt tots, especialment els “mel de mexic”.

He fet poc tractaments preventius, dues vegades al juny i dues al juliol, amb una barreja amb sulfat de coure, de magnesi i nitrat de potassa.

Ara toca desmuntar les plantes, endreçar les canyes per a l’any vinent, deixar reposar la terra per despres remenar, adobar, remenar,……. i apunt per una altre temporada, però ben segur que serà amb menys tomaqueres!

2012ESTCUPONS049a2012ESTCUPONS051a2012ESTCUPONS052a2012ESTCUPONS047a

La història de Navarcles.

La història de Navarcles.

portada llibre historia Navarcles

Presentació del llibre “La història de Navarcles”. 

Els vells murs d’una església, el nom d’un turó, una petxina fossilitzada, una trama de carrers entortolligats, un cognom que es repeteix, un document de compra-venda esgrogueït, unes eines rovellades…
Són restes del passat, en alguns casos més proper, en d’altres més llunyà, que ens fan adonar que el temps no només passa sinó que també deixa pòsit: en les coses, en el paisatge, en les persones, en les institucions.
La història ens recorda que pobles i ciutats han acollit l’activitat i els neguits d’homes i dones des de molt abans que nosaltres en tinguéssim consciència.
Som on som com a conseqüència del treball, de les decisions, de les circumstàncies de moltes generacions que han trepitjat aquest mateix sòl, molt abans que nosaltres.
Tots tenim un passat per reconstruir: tant se val si parlem d’imperis o de famílies; de grans països o de petits pobles.
Si no és per la presentació del llibre, jo mateix no tenia consciència del meu lligam amb Navarcles; si bé, de jovenet, hi passava molt sovint per a casa dels tiets i cosins a la Masia de Sant Esteve. Tots podem mirar enrere i interrogar aquest llegat del passat; fer-nos preguntes sobre l’ús d’aquests objectes; sobre com vivien les persones que els feien servir, de què treballaven i què menjaven; sobre l’origen d’un nom que identifica un lloc o una gent; sobre les raons d’un acord i les seves implicacions.

Tots tenim necessitat de comprendre d’on venim, de valorar el llarg camí recorregut pels nostres avantpassats perquè, avui, nosaltres siguem on som.
El Llorenç Ferrer ha dedicat bona part de la seva vida a explicar la història de Navarcles.
Ha esmerçat temps i energies a rebuscar entre objectes i papers, a conservar la memòria dels més grans, a recollir dades i interpretar-les, a reconstruir itineraris personals que han deixat petjada en la vida col·lectiva del seu poble; a identificar els petits i grans protagonistes de cada època.
La seva feina recull el testimoni d’un altre historiador, Mossèn Fortià Solà, que va escriure la primera història de Navarcles, ara fa 100 anys.
El recull i el posa al dia. I se suma a la feina incansable però imprescindible que han fet altres historiadors del poble al llarg del darrer segle.
Quan el Llorenç em va demanar que participés activament en l’acte de presentació d’aquesta història de Navarcles, no vaig poder dir-li que no.
En aquells instants (al telèfon) em vam passar pel meu cap: Navarcles, St. Esteve, la riera la casa de pagès, l’avi, la revista que en tenia referències, el mestre, i en va fer il·lusió el que em
proposava. Li feia també il·lusió al Llorenç, per l’amistat que ens uneix. Però, també, perquè el meu avi, Esteve Camprubí Mercader, és un d’aquests protagonistes que, sense proposar-s’ho, van escriure un petit fragment d’història de Navarcles.
Al permetre’m estar en aquesta presentació, he remenat papers del meu pare, del meu avi, hi he conegut part de la història de Navarcles, i també facetes de l’avi, com per exemple la seva obra poètica que al 23 anys escrivia sobre la nova Escola Popular de Navarcles (L’escola), O sobre el patró Sant Valentí (1912), fins i tot amb una Sardana de Germanor.
Durant un anys va ser secretari del Centre Català Autonomista, que he tingut la sort (el pare era endreçat i cuidadós amb els documents de l’avi), de trobar uns estatuts.
Feia de mestre a l’escola Popular, i val la pena llegir uns fragments de dos documents, que ens relaten la situació que es vivia al poble.
Una faceta era la de músic que va desenvolupar més tard, però tenim la primera cançó “l’aplicació” Juntament amb altres veïns, quan tenia 27 anys, va ser fundador de la revista Sol Ixent, editada pel Centre Català Autonomista. Va veure la llum el 1912 i parlava de temes culturals i de la vida del poble. A l’editorial de la primera revista, ens dia “No venim a sembrar
discòrdies, venim a sembrar la pau, l’amor i l’educació que tot ho salva” Moltes altres editorials venien signades per ell; (medi ambient, musica,…
La revista va tenir una vida curta de poc més de cinc anys i, tanmateix, al cap del temps, ha esdevingut un símptoma de l’estimació d’aquells homes i dones de primers del segle XX cap
al seu poble i cap a la pròpia cultura. Parlava de les facetes de l’avi, també de les coincidències; ell als 25 anys va estudiar magisteri (a Lleida), com jo mateix als 25anys vaig iniciar els estudis de Pedagogia. Ben segur que aprofundint trobaré moltes explicacions sobre l’interès per la història, el país, la música….
El 1915, es va casar amb l’Àngela Plans, de la masia de Sant Esteve. Més tard he trobat documents per obrir una escola a Artés, on també feu de mestre. Continuar cap a Guixers i la Colònia Vidal, on s’hi jubilà, de mestres i composant sardanes i caramelles.
Al 1964, al seus 80 anys, va rebre un homenatge dels seu amics i alumnes, i l’estat li va concedir la Creu d’Alfons X el Savi.

Avui a Cal Vidal, hi ha una reproducció de l’aula on el mestre hi feia ensenyança.
Darrerament he trobat alumnes de l’avi que em parlen d’ell i l’empremta que els va deixar, dimecres passat un veí de Cal Vidal em donava una còpia per a mi d’una foto on hi surten ells,
(tal com deia l’aplicació.
Abans i després, llavors i ara, molts navarclins han contribuït i contribueixen amb altres iniciatives a fer avançar el poble: en l’àmbit de la cultura o en el de l’esport; des de la política, des de les empreses o des del teixit associatiu; llaurant la terra, escrivint a les revistes locals, teixint a la fàbrica o fent teatre.
Aquest llibre dóna compte exhaustivament d’aquesta activitat. Pocs pobles poden comptar amb una enciclopèdia com aquesta que expliqui amb tant de detall el seu esdevenir des de la
prehistòria fins a l’actualitat.
A més, el rigor històric no deixa de banda la vocació didàctica d’aquest text. En Llorenç Ferrer ha escrit una història per ser llegida, per ser mirada, per ser descoberta, per ser comentada.
Ha recollit el coneixement que es té de Navarcles per entendre d’on ve el poble i què el fa particular en un món globalitzat on les diferències, sovint, només es poden valorar quan les mires des de molt a prop.
És, en definitiva, una història del poble per continuar construint poble.
Felicitats, Llorenç, per aquesta gran obra; i a tots vosaltres que, a partir d’ara, podreu gaudir-ne i aprendre’n.
Moltes gràcies.

Navarcles, 27 de novembre de 2010

Moripol

Moripol

2012PRIMoripol008

A l’alt Berguedà hi ha molts racons per descobrir i aquesta vegada hem anat a Moripol, al terme municipal de Gósol.

Quatre cases enderrocades i un església configuren el llogaret de Moripol a 1400 mts d’alçada amb vistes ben diferents de les conegudes a la serra d’Encija i el Pedraforca.

Amb el cotxe deixem Saldes enrera i just després del mirador d’Espà baixem cap el poblet de Feners, a on agafem la pista forestal que segueix la riera de Aigua de Valls i porta al Molí del Güell, Vilacireres i Llinars; aquí observem una canalització de l’aigua que ens acompanyarà una bona part del trajecte; arribem al túnel de l’avi i just després aparquem el cotxe; és hora de caminar!

Seguim la mateixa pista forestal que ben aviat deixem, seguim cap a la dreta en una pista que ens portarà a Moripol. Són tres quilòmetres de pujada, el sol ens apreta però la frescor a les ombres i les fonts que anem trobant van refrescant la caminada.

Arribem al poblet i observem davant nostre la serra d’Encija, a la nostra esquerra treu el cap i de costat el Pedraforca, al darrera el coll de Gósol i les estribes de la  Serra del Verd i a la dreta es reconeixen les pistes dels Rasos de Peguera. Seguim el camí fins el castell de Moripol, al capdamunt d’un turonet i amb la vista posada cap a la vall i el que va ser el Castell de Fraumir o del moros, prop del Molí del Güell; mentre el cep es va encapotant.

Un llamp tot seguit del tro i la pluja ja tenim aquí, gotes grosses, pedra i no hi ha raser, només les parets del “castell” enderrocat ens permet dissimular la pluja mentre ens tapem amb els impermeables per l’ocasió. Ja estem mig molls i mentre ja no plou tant, busquem un cobert enmig de les runes del poble. Sort n’hi ha que sempre en el baixos de les cases hi ha estables per les vaques que ens fan d’aixopluc. Estem sols!

Amb el temps més tranquil, donem la volta pel poblet, tot resseguint les runes de les cases, un parell de cases prou grans, balcons, canaleres de llautó, parets pintades de color blau, escales, forats, bigues, sabates, amulets, murs enderrocats, ortigues i també un magnífic arbust amb la flor de lilar que dona un altre color a l’indret…..i enmig de l’esplanada una curiosa església d’estil popular que sembla del segle XVII restaurada i protegida com a monument històric (BCIN) i dedicada a Sant Vicenç.

Quatre fotos, un petit aperitiu, fent un ram de flors de lilar i avall que fa baixada, no fos cas que ens torni a agafar la pluja.

De tornada parem als prats de cal Quel a Feners, on amb una bona amanida, l’entrepà i la fruita formalitzem el nostre dinar i la migdiada. Ben aprop les vaques ens vigilem i cada vegada són més atrevides, uns i altres ens mirem de reüll. Més núvols, llamps i trons,….. recollim i marxem a fer el cafè.

Amb l’Àngel, l’Isabel i la Marta el diumenge 13 de maig del 2012.

2012PRIMoripol0272012PRIMoripol0462012PRIMoripol017

Tossal Llissol.

Tossal Llissol.

2012PRILlisol013

Sempre hi ha indrets per conèixer ben a prop de casa nostre i l’Àngel i l’Isabel ens han portat a la descoberta d’un de nou. Hem anat al Tossal del Llissol (1323 mts), prop de Vallcebre a l’alt Berguedà. Si bé pots arribar-hi gairebé a dalt amb cotxe, des de Vallcebre o des de Sant Corneli, preferim anar-hi a peu perquè gaudeixes a cada instant del que t’envolta. Nosaltres hem deixat el cotxe a l’inici d’una pista forestal després de Sant Corneli (prop Km5, 1095mts.) i seguint la pista a peu hem travessat la cinglera de Vallcebre pel costat del Grau del Cal Gat, tot passant per uns magnífics terrats d’espígol, brolls d’aigua i caminant amb una forta pendent fins arribar als Plans de Cal Menut, amb magnifiques vistes al pantà de la Baells amb el massís del Montcau al fons, així com en primer terme als prats de cal Jou i més enllà, Malanyeu, el Roc de la Clusa i al Sobrepuny. La vista ens fa adonar també del efectes de la contaminació de la tèrmica de Cercs, ara ja fa uns quants anys.

Amb un dia que ens acompanya amb un bon sol i amb restes de neu del dia anterior, continuem la pista forestal seguint les indicacions del PR-C128-1, anem pujant suaument i ja veiem la senyera que oneja al Tossal de Llissol, pocs minuts més i ja hi som arribats. (1h). La vista és esplèndida i atapeïda de cims des de la serra d’Ensija, el Pedraforca, al fons la serra del Cadí, el Moixeró, Penyes Altes, Tossa d’Alp fins el Puigllençada, per després assenyalar tots el cims de la vall de Núria amb el Puigmal fent d’avantguarda. Totes les serralades estan ben nevades com cap dia ho ha estat aquest hivern i els núvols que els coronen els fan veure més interessants encara. Canviem a un altre enfoc més proper i tenim davant nostre Vallcebre i podem anar resseguint, la serra de Gisclareny, Guardiola de Berguedà, Sant Julià de Cerdanyola, el santuari de Falgars, la serra del Catllaràs amb els dos “rocs” que sobresurten, el de la Lluna i el del Joc de la Pilota o de la mare de Deu.

La taula d’orientació ben aferrada al seu lloc ens completa la informació de les diferents vistes en els 360º.

Continuem la nostra excursió fins a tocar les cases que s’estan arreglant en el barri del Portet de Vallcebre, fins arribar a una petita església simple, d’una sola nau i un petit campanar dedicada a Sant Ramon i construïda per obra popular al segle XVIII; continuem un camí que voreja el Tossal i retornem al camí que ens porta al punt de sortida. Una matinal esplèndida, un coneixement nou i un bon exercici físic saludable.

2012PRILlisol0022012PRILlisol0102012PRILlisol008a

Taller de cistells

Taller de cistells

2011TARCIST073a

Fa uns tres anys que amb els amics varem fer un “cistell de bolets” amb l’ajuda del mestre cistellaire Josep Mercadé de Torroella de Montgrí. Ara hem repetit l’experiència i hem volgut aprendre a fer cistells, també amb el Mercadé.

Durant el cap de setmana hem treballat amb el material vegetal que s’utilitza: només el vímet,

  • la seva flexibilitat però també la seva fragilitat perquè no es trenqui, es torci o “s’esvaixigui”,
  • la seva lleugeresa i elasticitat per manipular-lo,
  • però també la seva robustesa un cop teixit
  • els gruixos, les llargades, els colors, la seva olor característica,
  • el domini de les pròpies mans i la pressió amb els dits.

Hem conegut les diferents tècniques de fer cistells a partir del “cul de queixal” o bé el “cul de creu”, a teixir seguit, a teixir a mans, a fer el remolí, a fer la vora plana, la vora cargolada, a fer la nansa i fins i tot a fer trenes.

Ha sigut un cap de setmana diferent, sortint de la rutina i junt amb els amics hem conegut, hem tocat i hem experimentat amb un dels oficis més vells del món, a més la cistelleria no hi ha dubte que és l’origen del teixit tot aprofitant el que dóna la natura.

Uns dies d’aprenentatge:

  • del vímet n’hem fet un cistell: a partir de d’interès i la motivació hem adquirit el coneixement per gairebé dominar la tècnica
  • de saber valorar allò que t’ha costat; el meu cistell és gairebé irrepetible, és el meu aprenentatge i sé el que m’ha costat.
  • Aprendre dels errors; quan veus que no et queda bé, vol dir que hi ha un pas que no has fet bé, cal saber-lo veure, desfer i corregir.
  • Convençut d’un mateix, en voler sortir-s’en i fer-ho.
  • De mestre, de les seves explicacions, el seu saber fer, que et deixi fer perquè vol que siguis tu el que t’adonis del que fas i aprens.
  • A diferenciar entre el fer i l’aprendre; pots tenir un cistell que has fet perquè t’han ajudat a fer-ho o perquè has aprés a fer-ho.
  • Però també saber que encara tenim molt camí per aprendre.

Avui però, l’endemà del taller, amb les puntes dels dits masegades, miro el meu cistell i valoro molt més el temps que hi he dedicat.

Cal Cupons, 15 i 16 d’octubre de 2011

 

2011TARCIST0042011TARCIST0062011TARCIST0372011TARCIST041