Blog de Josep Camprubi

Valoració eleccions generals 2011

20 de novembre de 2012 Josep Camprubi

Totes les eleccions són importants però aquestes tenen una major transcendència per el moment econòmic i la crisi internacional que estem vivint, per això era vital la implicació dels ciutadans en definir com volem el nostre futur i qui volem que el dirigeixi. Així doncs el primer indicador que ens trobem és el grau de participació i aquí, tot i la situació delicada que vivim, malgrat la crida dels partits polítics, la difusió i noticies dels mitjans de comunicació, els estires i arronses dels tertulians, ni les cassolades dels indignats, no hem aconseguit una major participació i implicació individual en la decisió col·lectiva del govern que volem. La participació tot i ser més alta que unes eleccions municipals i autonòmiques, no són per tirar coets, per tant encara tenim molta feina a fer.

El resultat de les eleccions és el que és, i com sempre a l’hora de les valoracions tots en treuen el seu valor positiu, perquè sempre cal mirar endavant. Hi ha hagut un clar guanyador, (potser no tant eufòric com les enquestes deien), que ha de formar un nou govern.

Ara hi haurà un canvi, no únicament de govern sinó de polítiques, el temps, els fets i les decisions que prenguin visualitzaran millor la política real, cal però estar molt atents a les confiances que es generin entre els ciutadans, a Catalunya, a Espanya i a Europa, perquè aquest és un element clau de tranquil·litat, per alhora desencallar el sistema productiu i de finançament, generador de llocs de treball, i es a dir: per poder sortir de la crisi, com a mínim mantenint la cohesió social que hem assolit en els últims anys. Aquest és el repte i aquest és l’encàrrec que l’hi han fet.

Riera Rajadell. Nova sentència

19 de novembre de 2012 Josep Camprubi

I es que el fiscal no l’hi va semblar bé la sentència del jutge del penal, per això va interposar recurs d’apel·lació davant de l’Audiència Provincial de Barcelona.

De fet estàvem tranquils vist la rebaixa que va fer el fiscal a 6 mesos de presó i sobretot per la declaració d’absolució dels càrrecs per part del jutge; però el fiscal podia utilitzar el recurs i així ho va fer.

D’entrada em semblava que la justícia aniria més lenta, però en menys de sis mesos l’audiència ha dictat sentència. Curiosament hem rebut la sentència el dia 6 de novembre de 2012, es a dir 6 anys després que el dia 6 de novembre del 2006 firméssim al saló de Plens de l’Ajuntament un acord amb l’Agència Catalana de l’Aigua per resoldre definitivament el problema dels abocaments a la riera i, ai las ! aquesta acció i aquest acord és la prova irrefutable de la nostra ferma convicció de voler resoldre els abocaments, i així ha estat.

En el recurs el fiscal sosté que hi ha delicte ecològic i així ho admet el jutge de l’audiència tot recordant una sentència del tribunal suprem que diu: “que el simple fet d’abocar substàncies contaminants en el curs fluvial es suficient per estimar que s’ha comès un delicte mediambiental”.

Però quan entra a valorar la responsabilitat de l’autoria i culpabilitat dels acusats, el jutge sosté que des de la presa de possessió del càrrec de l’alcalde, varen fer tot allò que era necessari per a resoldre el problema i es varen seguir tots processos “estrictament respectuosos amb les condicions de legalitat i procediments administratius vigents,…. impulsant-se a partir d’aquest moment la major celeritat possible per la materialització del projecte,”, ni tampoc es pot admetre un judici recriminatiu pel retard en l’execució perquè és un “procés en el que no varen poder, com es obvi, ometre els necessaris tràmits legals,…projecte necessari, licitació pública i adjudicació d’obres..”.

I per a reblar la sentència recorda que Llei 16/2008 disposava que aquells abocaments d’aigües residuals que estaven enclosos el Programa de Sanejament, com és el cas de la riera de Rajadell, estaven “autoritzar en les condicions actuals fins que entressin en servei les actuacions previstes”.

Per tant amb la cobertura legal citada i posat en marxa el procediment administratiu per resoldre el problema, no hi ha res que justifiqui una condemna ni a l’Alcalde ni a la Regidora Alba Alsina, que va prendre possessió un any més tard amb tot el procés ja estava en marxa, com tampoc al Director de l’àrea Francesc Mestres, que portant més anys a l’ajuntament, havia posat de manifest la problemàtica i proposant projectes a l’any 1994 i el 2000 per a la recuperació de la riera de Rajadell.

Així doncs tal com diu el jutge “confirmem el pronunciament absolutori”.

Bé això s’ha acabat perquè aquesta sentència “no cabe interponer recurso ordinario alguno”. Les conclusions de tota la sentència em semblen correctes, perquè sempre hem reconegut els danys a la riera (tot i no originar-lo) i per això volíem resoldre-ho i així ho hem fet, com també que vàrem seguir tot el procés administratiu legal per executar el projecte. Aquesta sempre ha estat la nostra línia de defensa i així ho valida el jutge.

Al davant dels projectes sempre hi ha qui dona la cara i rep també les felicitacions però també les bufetades, però al darrera hi ha molts treballadors de l’administració, de les empreses, que han anat fent part de la feina que no es veu, però que ha permès per una part, i en aquest cas, resoldre el problema dels abocaments a la riera del Xup, però per altre, que quan hem estat interpel·lats per la justícia hem pogut demostrar que sempre hem fet el que calia i a més ho hem fet bé. Gràcies per la vostra professionalitat i dedicació.

Sempre em quedaran dubtes, qui va posar la denúncia? Perquè tot i havent fet un procés administratiu implacable es va continuar el procés judicial? Oi més quan la Llei 16/2008 donava cobertura legal, però……. tal com he dit altres vegades. Carpeta tancada. Tema Resolt.

Tomaqueres. Fi de temporada,

25 d'octubre de 2012 Josep Camprubi

Un any més i hem acabat la temporada de tomàquets a l’hort de Cal Cupons, encara queden algunes plantes que, plantades més tard, donen fruits prou bons, però de fet no hi ha com collir i assaborir els primers tomàquets a l’inici de la temporada.

Hem collit més de 180 Kgs. molts quilos i molta feina. Hem menjar molt tomàquet a totes els apats,a les amanides, fent sucs, n’hem fet melmelada, sofregit, n’hem assecat al sol, n’hi ha de guardats per sucar pa i també m’hem repartit molts.

A estat una temporada llarga i amb incidències, primer amb alguns tomàquets amb el cul negre i que vaig tractar amb calci, després a mig juliol es va cremar la bomba d’aigua que em permet regar amb el sistema de goteig, van estar uns deu dies sense aigua i amb un termòmetre en pujada; per sort es va recuperar tot i que ja no va ser el mateix, i finalment a primers de setembre m’he quedat sense aigua, sort que han vingut les pluges.

Com que vaig plantar quinze varietats hem pogut observar quina espècie ha anat més bé i també quins ens han agradat més. Conclusió: tomaqueres de fruit ple tipus cor de bou i el buit rosa de Súria són els que han produït més i ens han agradat molt. Així com els tomàquets per sucar pa, anomenats de la república, també han anat molt bé i es van guardant en capses i oueres.

Molt interessants han sigut les varietats “negre de crimea” i “l’esquena verd “per les amanides i el tipus Roma, per sofregit i assecar; en canvi la varietat “Montserrat” no l’hi acabo de trobar el rendiment.

Hem plantat tomaqueres que fan el fruit petit, tipus cirera, cherry o perla. Totes les varietats han funcionat bé: els perla ovalats i de color vermell, el gold nugget taronges, els grocs de pera, els vermells de “mel de mexic”, i els tumbling tom red també vermells. Aquestes plantes porten més feina, tant per a collita del fruit petit com per la seu abundós creixement. M’han agradat molt tots, especialment els “mel de mexic”.

He fet poc tractaments preventius, dues vegades al juny i dues al juliol, amb una barreja amb sulfat de coure, de magnesi i nitrat de potassa.

Ara toca desmuntar les plantes, endreçar les canyes per a l’any vinent, deixar reposar la terra per despres remenar, adobar, remenar,……. i apunt per una altre temporada, però ben segur que serà amb menys tomaqueres!

La FUB creix

27 de setembre de 2012 Josep Camprubi

Després de 18 mesos de la primera pedra, avui s’ha inaugurat formalment el nou edifici de la Clínica Universitària de la Fundació Universitària del Bages.

El projecte universitari de Manresa creix en espais i l’avinguda universitària consolida el seu nom a base de concentrar equipaments dedicats al coneixement i la recerca, configurant al costat també de la nova residència d’estudiants el campus de Manresa; creix en serveis, pensats per a la comunitat universitària però que reverteixen positivament a tota la ciutat, i el nou equipament permet créixer també en oferta formativa.

Aquest és el resultat de l’esforç de molta gent, que ha basat el seu treball en la constància, la feina ben feta i l’ambició sàviament gestionada; aquest és el fruit d’una feina feta sense presses però sense aturar-se, tenint sempre els objectius ben clars.

La FUB ha estat i és un projecte de ciutat que grups polítics, agents econòmics i socials han sumat complicitats per a fer-ne una referència positiva de la ciutat.

Avui doncs, s’ha inaugurat el nou edifici de la Clínica Universitària, i amb aquest equipament s’eixamplen les possibilitats de treball i de col·laboració de la FUB amb el sector sanitari, un sector que genera no solament benestar col·lectiu, sinó també riquesa i molts llocs de treball a Manresa i comarca.

Aquesta ha estat una inversió que posa els millors fonaments en l’economia del coneixement per tal de que Manresa pugui traçar el seu present i futur amb il·lusió i confiança.

Gràcies a tots els que ho heu fet possible!

La història de Navarcles.

19 de setembre de 2012 Josep Camprubi

Presentació del llibre “La història de Navarcles”.

Els vells murs d’una església, el nom d’un turó, una petxina fossilitzada, una trama de carrers entortolligats, un cognom que es repeteix, un document de compra-venda esgrogueït, unes eines rovellades…
Són restes del passat, en alguns casos més proper, en d’altres més llunyà, que ens fan adonar que el temps no només passa sinó que també deixa pòsit: en les coses, en el paisatge, en les persones, en les institucions.
La història ens recorda que pobles i ciutats han acollit l’activitat i els neguits d’homes i dones des de molt abans que nosaltres en tinguéssim consciència.
Som on som com a conseqüència del treball, de les decisions, de les circumstàncies de moltes generacions que han trepitjat aquest mateix sòl, molt abans que nosaltres.
Tots tenim un passat per reconstruir: tant se val si parlem d’imperis o de famílies; de grans països o de petits pobles.
Si no és per la presentació del llibre, jo mateix no tenia consciència del meu lligam amb Navarcles; si bé, de jovenet, hi passava molt sovint per a casa dels tiets i cosins a la Masia de Sant Esteve. Tots podem mirar enrere i interrogar aquest llegat del passat; fer-nos preguntes sobre l’ús d’aquests objectes; sobre com vivien les persones que els feien servir, de què treballaven i què menjaven; sobre l’origen d’un nom que identifica un lloc o una gent; sobre les raons d’un acord i les seves implicacions.

Tots tenim necessitat de comprendre d’on venim, de valorar el llarg camí recorregut pels nostres avantpassats perquè, avui, nosaltres siguem on som.
El Llorenç Ferrer ha dedicat bona part de la seva vida a explicar la història de Navarcles.
Ha esmerçat temps i energies a rebuscar entre objectes i papers, a conservar la memòria dels més grans, a recollir dades i interpretar-les, a reconstruir itineraris personals que han deixat petjada en la vida col·lectiva del seu poble; a identificar els petits i grans protagonistes de cada època.
La seva feina recull el testimoni d’un altre historiador, Mossèn Fortià Solà, que va escriure la primera història de Navarcles, ara fa 100 anys.
El recull i el posa al dia. I se suma a la feina incansable però imprescindible que han fet altres historiadors del poble al llarg del darrer segle.
Quan el Llorenç em va demanar que participés activament en l’acte de presentació d’aquesta història de Navarcles, no vaig poder dir-li que no.
En aquells instants (al telèfon) em vam passar pel meu cap: Navarcles, St. Esteve, la riera la casa de pagès, l’avi, la revista que en tenia referències, el mestre, i en va fer il·lusió el que em
proposava. Li feia també il·lusió al Llorenç, per l’amistat que ens uneix. Però, també, perquè el meu avi, Esteve Camprubí Mercader, és un d’aquests protagonistes que, sense proposar-s’ho, van escriure un petit fragment d’història de Navarcles.
Al permetre’m estar en aquesta presentació, he remenat papers del meu pare, del meu avi, hi he conegut part de la història de Navarcles, i també facetes de l’avi, com per exemple la seva obra poètica que al 23 anys escrivia sobre la nova Escola Popular de Navarcles (L’escola), O sobre el patró Sant Valentí (1912), fins i tot amb una Sardana de Germanor.
Durant un anys va ser secretari del Centre Català Autonomista, que he tingut la sort (el pare era endreçat i cuidadós amb els documents de l’avi), de trobar uns estatuts.
Feia de mestre a l’escola Popular, i val la pena llegir uns fragments de dos documents, que ens relaten la situació que es vivia al poble.
Una faceta era la de músic que va desenvolupar més tard, però tenim la primera cançó “l’aplicació” Juntament amb altres veïns, quan tenia 27 anys, va ser fundador de la revista Sol Ixent, editada pel Centre Català Autonomista. Va veure la llum el 1912 i parlava de temes culturals i de la vida del poble. A l’editorial de la primera revista, ens dia “No venim a sembrar
discòrdies, venim a sembrar la pau, l’amor i l’educació que tot ho salva” Moltes altres editorials venien signades per ell; (medi ambient, musica,…
La revista va tenir una vida curta de poc més de cinc anys i, tanmateix, al cap del temps, ha esdevingut un símptoma de l’estimació d’aquells homes i dones de primers del segle XX cap
al seu poble i cap a la pròpia cultura. Parlava de les facetes de l’avi, també de les coincidències; ell als 25 anys va estudiar magisteri (a Lleida), com jo mateix als 25anys vaig iniciar els estudis de Pedagogia. Ben segur que aprofundint trobaré moltes explicacions sobre l’interès per la història, el país, la música….
El 1915, es va casar amb l’Àngela Plans, de la masia de Sant Esteve. Més tard he trobat documents per obrir una escola a Artés, on també feu de mestre. Continuar cap a Guixers i la Colònia Vidal, on s’hi jubilà, de mestres i composant sardanes i caramelles.
Al 1964, al seus 80 anys, va rebre un homenatge dels seu amics i alumnes, i l’estat li va concedir la Creu d’Alfons X el Savi.

Avui a Cal Vidal, hi ha una reproducció de l’aula on el mestre hi feia ensenyança.
Darrerament he trobat alumnes de l’avi que em parlen d’ell i l’empremta que els va deixar, dimecres passat un veí de Cal Vidal em donava una còpia per a mi d’una foto on hi surten ells,
(tal com deia l’aplicació.
Abans i després, llavors i ara, molts navarclins han contribuït i contribueixen amb altres iniciatives a fer avançar el poble: en l’àmbit de la cultura o en el de l’esport; des de la política, des de les empreses o des del teixit associatiu; llaurant la terra, escrivint a les revistes locals, teixint a la fàbrica o fent teatre.
Aquest llibre dóna compte exhaustivament d’aquesta activitat. Pocs pobles poden comptar amb una enciclopèdia com aquesta que expliqui amb tant de detall el seu esdevenir des de la
prehistòria fins a l’actualitat.
A més, el rigor històric no deixa de banda la vocació didàctica d’aquest text. En Llorenç Ferrer ha escrit una història per ser llegida, per ser mirada, per ser descoberta, per ser comentada.
Ha recollit el coneixement que es té de Navarcles per entendre d’on ve el poble i què el fa particular en un món globalitzat on les diferències, sovint, només es poden valorar quan les mires des de molt a prop.
És, en definitiva, una història del poble per continuar construint poble.
Felicitats, Llorenç, per aquesta gran obra; i a tots vosaltres que, a partir d’ara, podreu gaudir-ne i aprendre’n.
Moltes gràcies.

Navarcles, 27 de novembre de 2010

I el jutge ha dictat sentència.

5 de juny de 2012 Josep Camprubi

Fa un parell de dies que tinc oficialment la sentència del judici per l’abocament de les aigües residuals urbanes del barri del Xup.

El jutge en una sentència de onze folis, ens absolt per “no concorre un dels elements essencials del tipus, la gravetat del perill per el bé jurídic protegit,” o dit d’una altre manera, que els abocaments no eren greus ni perillosos, per tant no existeix delicte penal.

Doncs ara si que sembla que finalment el tema jurídic s’ha acabat, dic sembla perquè el fiscal encara té uns dies per recórrer la sentència, si ho considera pertinent.

El sentit comú sempre ens deia que havíem de quedar absolts de les acusacions del fiscal de medi ambient perquè des de el primer dia del mandat a l’abril del 2006, i que em vaig trobar el problema, teníem com objectiu resoldre els abocaments.

Així ho vam fer: els abocaments els vam finalitzar el mes de juliol de 2009, tot canalitzant-los fins a l’estació depuradora de Manresa, desprès de més de 50 anys d’enviar-los a la riera de Rajadell. Aquell era el problema reconegut i hi vam donar resposta i així ho hem demostrat al jutge, amb l’aportació del conveni amb l’Agència Catalana de l’Aigua, signat al novembre del 2006, per a què financi i aprovi el projecte i sobretot per redacció definitiva del projecte tècnic constructiu aprovat i publicat al juliol del 2007 i la finalització de les obres.

Segons el fiscal no vàrem fer res fins que ell no va obrir les diligències al març del 2008. Bé les nostres proves eren incontestables, a més hem fet l’obra. Però el fiscal no en tenia prou i mantenia les acusacions, si bé reduint la condemna, perquè contaminàvem greument la riera de Rajadell i volia que des de el primer dia del meu mandat adoptes almenys una solució provisional.

Des de el primer dia que vaig rebre la denúncia pels abocaments, sempre tenia un contrasentit, per una part estava tranquil perquè estàvem fent allò que ens calia: resoldre el problema, però per altre banda em sentia insegur perquè la justícia també té molts revolts que desconeixes i no saps el final com serà.

Un bon amic de la secretaria municipal, el Lluís sempre em deia que no calia posar-se nerviós, que estaven carregats de raons, que calia anar fent els passos ben fets i que aquesta era una cursa de fons. I fe de Déu que ho estat, quatre anys i mig per tancar un tema que no calia obrir, i vist la sentència del jutge encara amb més raó.

S’ha acabat, quedo alliberat d’un pes que portava a sobre, ha sigut una experiència que podíem estalviar-la, hem tancat la carpeta i un afer, i prefereixo guardar en el record que sigui gràcies a l’actuació política vàrem resoldre uns abocament d’aigües que feia 50 anys que no es resolien. Em queden interrogants però ara deixeu-me gaudir de la justícia que s’ha fet.

Acabo agraint la col·laboració i interès que heu tingut per l’afer, des de l’actual alcalde fins el ciutadà de a peu que així m’ho heu manifestat.

Moltes gràcies i bona feina!

Celebrem els 25 anys de la coral Czarda

4 de juny de 2012 Josep Camprubi

Enguany celebrem els 25 anys de la coral nascuda de la voluntat d’uns quants pares i mares a l’entorn del Mas Sant Joan, l’escola de música de Sant Joan de Vilatorrada.

Al llarg d’aquest primers vint-i-cinc anys han passat diversos directors i tots han deixat la seva empremta i el seu mestratge; i més d’un centenar de cantaires hem passat per el cor, de totes les edats, professions, nivells musicals, però tots amb ganes de passar-ho bé cantant.

Jo vaig entrar a la coral a l’any 1997 animat per la meva germana Judit que la dirigia. No em va costar gens apuntar-m’hi, sigui perquè de petit ja cantava a la Coral l’Aliret de Manresa, perquè sempre a les trobades de l’escoltisme hi posava veu tot cantant i sobretot perquè em deien que tenia bona veu. A casa teníem piano i totes les germanes estudiaven de música, la mare també ens deixava admirats tocant el piano i jo,.. no vaig ni superar el primer curs de solfeig i piano, però l’oïda la tenia fina i tocava el piano d’oïdes, almenys la melodia. Vaig estar sis anys a la coral Czarda on hi vaig fer nous amics, vaig aprendre a entendre les partitures i a començar a aprendre a cantar una mica. A través de la música he fet meva la frase “ com més saps, més t’adones que et cal aprendre més “ i es que a través de les partitures i en el meu cas de les corals, continuo aprenent i creixent musicalment.

Aquest curs i després d’uns anys d’absència he tornat a la coral Czarda, he retrobat companys, en tinc de nous; he recuperat velles i belles cançons que les hem preparat pel concert del 25 aniversari i he après noves peces musicals que donen una característica especial a la coral.

El concert celebrat a la sala del Mas de Sant Joan, decorat per a l’ocasió i amb una pintura mural de l’Agustí Penadés que ens ha dedicat especialment, ple de gom a gom, i amb uns cantaires que fèiem goig, hem anat desgranant cadascuna de les cançons d’un programa i festa que no oblidarem.

Felicitats per l’aniversari que celebrem tot junts i moltes gràcies per ajudar-me a gaudir del cant.

Girona en flors.

21 de maig de 2012 Josep Camprubi

Feia uns quants anys que no anava a Girona i l’he trobada molt millorada; de fet en l’època de creixement econòmic que vàrem tenir els darrers anys va permetre que les ciutats invertissin també, en la millora del paisatge urbà, carrers, places i parcs. Un temps que la iniciativa privada també hi ha fet molt amb noves edificacions, rehabilitacions i obertura d’activitat comercial. I és que el barri antic de Girona han confluït aquests dos factors més un tercer: aportar-hi serveis, la universitat, dinamitzar l’espai, fer-hi esdeveniments i l’activitat per excel·lència és “Girona en temps de flors”.

A mitjans de maig cada any la ciutat s’engalana, no fa pas quatre anys ni deu que es celebra, sinó més de 50 anys llargs, és per tant una activitat que marca personalitat a la ciutat; és alhora un referent d’atractiu turístic arreu del món, no en va hi ha quantitat d’entitats i persones que any rera any volen fer-ne d’aquest espai de la ciutat una gran esclat de flors; enguany més de 130 espais per visitar, sigui al pati de casa, el jardí, una exposició, el claustre o una plaça tant se val. Des de la catifa a les escales de la Catedral, fins els paratges naturals dels jardins dels alemanys amb el blau mariner dels seus bancs, o les marietes vermelles al portal de sant Cristòfol fins els paraigues-flor del mirador dels Maristes. I les tradicionals exposicions als banys àrabs, les Sarraïnes o a Sant Lluc amb els manaies

Cada espai decorat es una mostra d’art on hi pots trobar l’admiració, el detall, el color, la olor, l’atreviment, la senzillesa o composicions complexes i a ningú deixa indiferent.

Moripol

13 de maig de 2012 Josep Camprubi

A l’alt Berguedà hi ha molts racons per descobrir i aquesta vegada hem anat a Moripol, al terme municipal de Gósol.

Quatre cases enderrocades i un església configuren el llogaret de Moripol a 1400 mts d’alçada amb vistes ben diferents de les conegudes a la serra d’Encija i el Pedraforca.

Amb el cotxe deixem Saldes enrera i just després del mirador d’Espà baixem cap el poblet de Feners, a on agafem la pista forestal que segueix la riera de Aigua de Valls i porta al Molí del Güell, Vilacireres i Llinars; aquí observem una canalització de l’aigua que ens acompanyarà una bona part del trajecte; arribem al túnel de l’avi i just després aparquem el cotxe; és hora de caminar!

Seguim la mateixa pista forestal que ben aviat deixem, seguim cap a la dreta en una pista que ens portarà a Moripol. Són tres quilòmetres de pujada, el sol ens apreta però la frescor a les ombres i les fonts que anem trobant van refrescant la caminada.

Arribem al poblet i observem davant nostre la serra d’Encija, a la nostra esquerra treu el cap i de costat el Pedraforca, al darrera el coll de Gósol i les estribes de la Serra del Verd i a la dreta es reconeixen les pistes dels Rasos de Peguera. Seguim el camí fins el castell de Moripol, al capdamunt d’un turonet i amb la vista posada cap a la vall i el que va ser el Castell de Fraumir o del moros, prop del Molí del Güell; mentre el cep es va encapotant.

Un llamp tot seguit del tro i la pluja ja tenim aquí, gotes grosses, pedra i no hi ha raser, només les parets del “castell” enderrocat ens permet dissimular la pluja mentre ens tapem amb els impermeables per l’ocasió. Ja estem mig molls i mentre ja no plou tant, busquem un cobert enmig de les runes del poble. Sort n’hi ha que sempre en el baixos de les cases hi ha estables per les vaques que ens fan d’aixopluc. Estem sols!

Amb el temps més tranquil, donem la volta pel poblet, tot resseguint les runes de les cases, un parell de cases prou grans, balcons, canaleres de llautó, parets pintades de color blau, escales, forats, bigues, sabates, amulets, murs enderrocats, ortigues i també un magnífic arbust amb la flor de lilar que dona un altre color a l’indret…..i enmig de l’esplanada una curiosa església d’estil popular que sembla del segle XVII restaurada i protegida com a monument històric (BCIN) i dedicada a Sant Vicenç.

Quatre fotos, un petit aperitiu, fent un ram de flors de lilar i avall que fa baixada, no fos cas que ens torni a agafar la pluja.

De tornada parem als prats de cal Quel a Feners, on amb una bona amanida, l’entrepà i la fruita formalitzem el nostre dinar i la migdiada. Ben aprop les vaques ens vigilem i cada vegada són més atrevides, uns i altres ens mirem de reüll. Més núvols, llamps i trons,….. recollim i marxem a fer el cafè.

Amb l’Àngel, l’Isabel i la Marta el diumenge 13 de maig del 2012.

El pou de la Gallina fa 25 anys !

6 de maig de 2012 Josep Camprubi

La revista El Pou de la Gallina compleix 25 anys ! Durant aquests anys la revista ha anat expressant les diverses vivències de caire diferent que a nivell col·lectiu la ciutat ha viscut, però que també a nivell personal ens han interpel·lat. Ben segur que cadascú de nosaltres guarden a més del records passats, més d’una revista que deixa constància d’allò que ha estat significatiu per a nosaltres.

La revista ha tractat gairebé totes les facetes de la ciutat i que com a manresans ens preocupen dia a dia, sigui a nivell cultural, social, econòmic, medi ambiental, polític o de la gestió municipal, i sempre amb un interès informatiu, descriptiu però també i sobretot, reflexiu i crític més o menys punyent quan ha calgut; perquè sinó hi ha reflexió i/o crítica com podem qüestionar allò que fem?, de fet si no posem en consideració el que fem, en res milloraríem, i estic convençut que es a través de la reflexió i la crítica que aprenem, creixem i avancem.

L’avantatge de la revista és que no ha de treballar a cop de titular que impacti diàriament per mantenir l’interès constant del lector, el fet de treballar mensualment, permet tractar el temes amb més profunditat i aportar-hi la reflexió escaient; però també ha de saber escollir bé els índexs dels temes per, també mantenir l’interès dels lectors; i aquí l’equip de redacció del Pou ha sabut fer bé la feina: els 25 anys ho avalen!,

Està clar que per fer bé la feina s’ha de conèixer bé el que toques; la revista s’ha fet des de la ciutat i per a la ciutat, realitzada per manresans i sempre des de el voluntariat, la qual cosa encara té més mèrit. Aquesta és una vàlua que la revista té i que no sempre es prou coneguda; vet aquí un altre de les seves claus de l’èxit.

Durant 25 anys el Pou de la Gallina ha acompanyat la ciutat i durant els darrers anys també m’ha acompanyat personalment estant en el punt de mira del govern local. Coneixent i reconeixent la feina que han fet, a vegades et pots sentir incòmode per allò que s’escriu, però he procurat prendre-m’ho amb esportivitat i sobretot amb aquest valor reflexiu i constructiu que durant anys han mantingut

Felicitats a tots els que han fet possible El Pou de la Gallina, que duri molts anys més! I moltes gràcies pel meu Oleguer Bisbal.!