Espígol

Espígol

2014ESTespigol003

Arriba Sant Joan i un any més ja tenim l’espígol a punt per recollir.

Ja fa uns anys que ens vàrem iniciar amb unes petites plantes d’espígol a Cal Cupons, i es que veníem d’unes vacances a la Provença entre les ciutats de Nyons, Sault, a la Vaucluse i al Mont Ventoux , i allí ens va fascinar els camps de color blau, la olor la fragància, el cultiu, ….. i des de llavors cada any hem recollit la flor d’espígol o lavanda i replantant algunes plantes i ampliant el nombre.

Ben cert que ens agradaria tenir un bon camp de color blau, però ni tenim l’extensió ni la dedicació, però ens conformem en anar a prop de Serrateix on hi ha una bona feixa que, en el temps de la seva màxima floració fa goig contemplar.

Però amb les nostres vint plantes ja tenim prou feina cada any al recollir-lo. La Marta n’és una experta i ha de “torejar” els borinots que fan festa major sobre la flor, però entre picada i espantada el recull tot. I ara toca una altre feina.

Separem les flors per la mida de la tija i en fem tres grups: d’unes en farem rams de flor que s’aguanten soles gràcies a la rigidesa de la tija i els farem servir per decorar o ambientar un espai;  uns altres encara amb la tija fresca i verda la Marta en fa “pinyes” (s’agafa un grapat de flors, es lliguen just on comença la florescència i es comença a doblegar la tija de tal manera que la flor queda dintre i finalment es va trenant amb una cinta que acaba de tancar la pinya); i un tercer grup de la flor la deixem assecar una mica perquè en unes quatre de setmanes destriarem la flor de la tija i les guardarem amb bossetes de roba per fer olor allà on preferim.

Ara deixarem passar unes setmanes per retallar les plantes d’espígol perquè el proper any tornin a créixer les tiges i les flors de la nostra “lavanda”.

Ja veieu que no té res d’especial però són aquestes petites coses que trenquen qualsevol monotonia i a més ens sentim contents de fer-ho i compartir-ho.

2014ESTespigol011espigol03espigol042014ESTespigol017

Gisclareny

Gisclareny

2014ESTGisclareny074bis

Avui hem anat a Gisclareny, un d’aquells indrets  (com n’hi ha molts) que encara no havia trepitjat si bé tots els seus entorns muntanyencs  em son familiars .

A Baga prenem la carretera que arriba a Gisclareny i pel trajecte trobem els espais d’acampada de Sant Joan d’Avellanet, en altres temps s’instal·laven els camps de la OJE i ara gestionat per “campaments i més”  de la Fundació Josep Sans la qual disposa d’un inventari de més de 100 terrenys d’acampada; i una mica més amunt trobem un cabirol com si ens donés la benvinguda al Parc Natural del Cadí Moixeró. Després del coll d’Escriga, arribem i deixem el cotxe a la Font de Gisclareny, agafem les motxilles i ara a peu prenem un caminet (sempre marcat amb blanc i verd) pel sector de El Pinar vers el Coll de la Bena amb esplèndides vistes al Pedraforca, l’Encija i darrera nostre les excursions que vàrem fer al Tossal Llisol prop de Vallcebre i a la Serra de Fulleracs a Malanyeu. Durant el camí gaudim de les flors: exuberant espígol, la flor del llí viscos, les orquídies caputxines, cardots i altres, però també durant el camí ens acompanyen uns núvols que ara sí ara no ens van amenaçant. Passem pel costat de la casa refugi del Tasconet, molt ben cuidat i arribem al Coll de la Bena (1436 mts) que ara sí, la pluja ens obliga a treure els impermeables per protegir-nos d’un cap de broma que posa més emoció a l’excursió.

La Isabel sap com fer escampar el núvols i així ho fa i ens permet continuar la nostra excursió cap a llocs desconeguts per nosaltres: farem el recorregut de La Voltrera que ens retornarà al nucli de Gisclareny tot passant per la vall del riu Bastareny. Després d’una forta pujada tenim recompensa: assaborir unes petites maduixes ben vermelles; entrem ara en la zona més obaga i també anem descobrint el tipus de vegetació: falgueres, prunelles, altre tipus d’orquídies, una font ,….. un camí de descoberta genial amb vistes al Comabona del Cadí, el Moixeró, Penyes Altes, la Tossa d’Alp i el Puigllançada,  també al riu Bastareny, tot identificat el pas dels Empedrats que unes setmanes enrere vàrem fer.

Durant tot el trajecte trobem el terra remenat, suposem que són els habituals residents al bosc  de quatre potes que busquem i remenen les arrels del arbres per obtenir-ne nutrients. També hi ha molts arbres, bàsicament pi roig,  que trencats per un cop de temporal han volgut continuar la seva vida tornant a redreçar el seu camí cap a la llum del cel, deixant però una imatge curiosa de la seva forma de creixement. Continuem el camí passant pel darrera de les Roques del Bisbe fins que arribem a un magnífic pla, des d’on dominem amb la vista el barri del Roser de Gisclareny i el cotxe que hi tenim aparcat;  parem per fer el nostre dinar: amanida de 4a generació, entrepà, ganyips i avui cafè !, però els núvols van tapant el cel i és qüestió de no encantar-se gaire, per això un cop havent dinat continuem el camí de baixada, però ai las, és posa a ploure i cal tapar-se si no vols quedar moll; la pluja no ens espanta i anem baixant passant pel costat de la Balma del Bisbe. Ben aviat para de ploure, fora impermeables i ja arribem al nostra punt de sortida. Hem fet una excursió circular a “la Voltrera” d’uns 6 km tot xino xano.

Abans de marxar ens apropem al Barri del Roser, on trobem quatre cases, l’ajuntament, l’església i un majestuós mirador.

De tornada i ara amb cotxe, passem pel mirador Albert Arilla amb vistes a Sant Miquel de Turbians però també a la zona de l‘Encija i el Pedraforca, continuem fins arribar a la casa rural Rústic Vilella, on després de conèixer els seus racons prenem un cafè ben confortats al sofà amb vistes al Pedraforca. És hora de tornar i ho fem per la pista forestal que des del el Coll de Turbians ens porta a Bagà. Pel camí però fem una parada per recollir flor d’espígol per fer-ne rams i omplir-ne bosses aromàtiques.

2014ESTGisclareny017bis2014ESTGisclareny078bis2014ESTGisclareny053bis2014ESTGisclareny034bis2014ESTGisclareny025bis2014ESTGisclareny057bis

Serra de Fulleracs

Serra de Fulleracs

2014PRIM Serrat de Fulleracs003

Una altre excursió al Berguedà, comarca plena de racons i indrets per a descobrir fàcilment  sigui amb cotxe o a peu.

Aquest diumenge hem anat amb a donar un tomb per la Serra dels Fulleracs, magnífic balcó amb vistes als cims del pre-pirineu des de els Rasos de Peguera fins al Puigllançada, i a la Catalunya interior on s’albira també Montserrat.

La serra dels Fullaracs, està situada al municipi de La Nou del Berguedà i a la serralada del Catllaràs, entre Malanyeu i Sant Romà de la Clusa. Hem fet l’aproximació, amb el vehicle de l’Àngel i la Isabel des de La Nou, enfilant-nos per una pista en bon estat fins el Coll de la Plana,  guiats per una espantada llebre i tot passant per l’enlairada casa de pagès de Cuirols (on elaboren formatges de cabra segons els mètodes tradicionals) . Des del Coll de la Plana, on deixem el cotxe, podríem pujar al Sobrepuny, però el nostre objectiu és el Serrat de Fulleracs, on comencem a caminar per una pista que s’enfila enmig d’un bosc de pi roig, faig, boix, boix grèvol i on el vent fa desprendre el pol·len que tenen dipositat els pins, creant unes boires o núvols de pol·len espectaculars. Avui hem quedats amarats del pol·len.  Després d’una hora caminant arribem al Serrat a 1664 metres d’alçada, amb magnífiques vistes panoràmiques: Serra d’Encija, Pedraforca, Serra del Cadí, Moixeró, Penyes-Altes, Tossa d’Alp i Puigllançada. Fem les fotos panoràmiques amb més o menys dificultats, però la Marta disposa d’un telèfon (?) intel·ligent que fa fàcilment la foto panoràmica de punta a punta, gairebé el 360º.

Com que la caminada ha estat curta, decidim fer una volta per la carena i arribar als entorns de Sant Romà de la Clusa, tot desconeixent el camí i seguint les indicacions d’un plànol de l’any 1968 de l’editorial Montblanc. Trobem uns companys excursionistes i ens confirmen el trajecte, cal passar pel Cap de la Baga de Cabanelles i el Roc de la Clusa (1728 mts), per arribar a la Collada de Sant Miquel. Ells segueixen el seu camí amb un pas més lleuger i nosaltres al nostre ritme seguim per un caminet que ara puja, ara baixa, ara hi ha prats, ara hi ha boscos, pedrots, … però amable de seguir i arribar fàcilment a Sant Miquel, on trobem un pessebre i cartells indicant la situació. A la collada de Sant Miquel hi ha un camí cap a Sant Romà de la Clusa i La Nou de Bergueda i un altre cap a Falgars per la serra del Catllaràs i Sant Julià de Cerdenyola,..

La curiositat em portaria a seguir el camí en direcció al Catllaràs, per conèixer un tram d’enllaç entre el que hem conegut avui i els racons del Catllaràs que ja hem trepitjat, però… ja farem servir el google earht.

Fem una paradeta de reposició i  prenen la pista forestal de baixada en direcció a Sant Romà de la Clusa enmig d’una fageda que guardem en la nostra memòria per tornar-hi a la tardor. La caminada entre les ombres dels arbres es agradable, fresca i descobridora del nou entorn, però la caminada a ple sol, fruit de la explotació forestal, és més feixuga i acalorada. Ben aviat arribem a Cabanelles i ens entretenim en un magnífic paller situat al costat del camí. La gana comença a fer-se notar, deixem la pista forestal que porta a Sant Romà de la Clusa  per agafar-ne un nou camí que ens porta de retorn al Coll de la Plana, passant per sobre de les cases de Rossinyol, i just després de trobar una magnifica font (que li desconeixem el nom perquè no coincideix amb les indicacions de la Font de Cabanelles ni de la Font de l’Encantada) busquem un llogaret per descansar i dinar: a l’ombra abundant d’un pi i un magnífic balcó amb vistes cap al sud el país: la serra de Picancel (sobre Vilada) i al serrat de les Tombes on mesos enrere descobríem la casa de Campdeparets  (per sobre de La Portella i la Quart).

Per dinar portem les habituals amanides de 4a generació –tot preparat- alguns ganyips, fruita i aigua; dinem, descansem, fins i tot la Marta i la Isabel fan una becaina, però ens traiem la mandra i seguim el camí que hem deixat abans de dinar tot passant per la Font de Com, que està ben seca, fins que retrobem em camí que hem fet de pujada al Serrat de Fulleracs, que ara de baixada ens porta fins al Coll on hi tenim el cotxe.

Abans de marxar gaudim de les vistes, boscos i prats que tenim al nostre entorn perquè ens quedi gravat en el nostre disc dur una bona imatge de colors i sensacions de la sortida que hem gaudit avui.

De retorn a casa ens desviem cap a Malanyeu a passejar per les quatre cases del poble i l’ermita dedicada a Sant Sadurní  i a fer el cafè al restaurant ben arregladet, que ben segur es menja bé de Ca l’Anglada (l’avi de la casa ens fa de comercial de la bona rehabilitació que han fet a la casa). És mitja tarda, fem el cafè, buidem les ampolles d’aigua i deixem per una altre ocasió la confirmació del menjar.

Josep Camprubí – 8 de juny de 2014, amb la Marta, la Isabel i l’Àngel.

2014PRIM Serrat de Fulleracs0242014PRIM Serrat de Fulleracs043a

 

 

2014PRIM Serrat de Fulleracs045a2014PRIM Serrat de Fulleracs035a2014PRIM Serrat de Fulleracs049a2014PRIM Serrat de Fulleracs057a2014PRIM Serrat de Fulleracs058

El bullidor de llet

El bullidor de llet

2014PRIM Empedrats_007a

El bullidor de llet, els empedrats i la Font de l’Adou del Bastareny de regal.

Un magnífic dia assolellat de primavera ens enfilem tots quatre cap a l’alt Berguedà amb la Marta, la Isabel i l’Àngel  amb l’objectiu de conèixer el “bullidor de la llet”.

Sortint de Baga en direcció a Gisclareny per una carretera estreta i en bon estat, que just abans de travessar el pont que creua el riu, a la dreta hi ha una pista forestal que seguirem un parell de kilòmetres fins arribar a una casa de colònies de La Salle (Can Cerdanyola) on podem aparcar el vehicle.

Comença la nostra excursió a peu per un sender a ma dreta, marcat amb senyals grogues i blanques i que esta identificat com el sender de petit recorregut PR C-125; just iniciat el camí hi ha una casa mig enrunada a la nostre esquerra que rep el nom de L’Hostalet , punt de referència en altres temps per la ruta de l’antic camí ral que uneix el Berguedà i la Cerdanya pel Coll de Pendís a la Serra del Moixeró.

Continuem el nostre camí al costat del torrent del Forat o de la Font del Faig que recull les aigües que venen del Torrent del Pendís i el Torrent d’Escriu; el soroll de l’aigua ens va acompanyant durant el trajecte  i anem observant el nostre entorn enmig d’un bosc de ribera i de pins roig ben crescuts,  per ben aviat creuar el torrent amb un pont de pedra. Quan portem uns quinze minuts caminant trobem un indicador de bifurcació de camins. Com que primer volem anar al Bullidor de la llet, seguim el camí de l’esquerra tot passant  per una passarel·la sobre l’aigua i després  el camí supera una rampa de pujada i de baixada; ja anem sentint cada vegada més la remor d’aigua més potent; ens enfilem per entremig d’un bosc de boixos fins que trobem davant nostre el gran “bullidor de llet”. Un magnífic saltant d’aigua que surt de les parets de roca calcària dels Empedrats  i agafa un color blanquinós  per l’efecte de la gran velocitat i pressió en que surt,  semblant que està en ebullició. Un magnífic raconet i un punt en el mapa dels “favorits”.

Però la nostra excursió no acaba aquí, desfem el camí fins el trencall i reprenem el camí, ara cap a la dreta en direcció a el Empedrats. Després d’enfilar-se una mica, el camí entra en els engorjats que provoquem les parets i roques, provocant un congost ombrívol; el camí segueix el seu traç i sovint es confon amb el torrent que travessem més d’una vegada gràcies a les pedres que ens fan de passeres, tot mirant de no relliscar per no mullar-se. Uns quants salts d’aigua, vistoses cascades, curiosos trencaclosques formats per la posició de les grans roques, i el moldeig de les pedres provocat per l’erosió constant de l’aigua son els nostres companys de viatge. Superem el congost i el camí ara s’enfila, ara planeja, ara amb ziga-zaga, va continuant fins…… a la Font del Faig i el Refugi de Sant Jordi sota la serra del Moixeró, però aquest no és el nostre objectiu i ja hem caminat una hora més i ja en portem dues. Hem gaudit d’una excursió pels empedrats, hem trobat amics pel camí, i tot fent el retorn busquem un llogaret per fer una paradeta i dinar a base de les amanides de “quarta” generació (això és el que diuen a les que ja venen preparades a punt per menjar!) i alguna cosa més.

Ja som de retorn al cotxe i ens enfilem per la pista forestal amunt recorrent un parell de quilòmetre més en direcció a Saldes fins arribar a la Font de l’Adou o del Bastareny (1077mts). Aquí trobem una tanca que en barra el pas al cotxe i aprofitem per conèixer d’aprop el naixement del riu Bastareny (un afluent del riu Llobregat); una magnifica resclosa amb abundant aigua ens dona la benvinguda i els esquitxos del salt de l’aigua creen una atmosfera fresca ; seguim per un corriol amunt que ens porta a la Font de l’Adou, on l’aigua surt de l’interior de la muntanya amb un bon cabal i velocitat; les molses aferrades a les pedres amansen l’aigua que les cobreix i les pentina constantment. Es com si l’aigua amagada sota la muntanya tingués ganes de sortir enfora per veure la llum i a fora les molses l’acaronen i l’hi donen la benvinguda tot continuant el seu camí.

De retorn al cotxe observem les prímules grogues que ben erectes busquen la llum del sol i un tros més enllà tot un estol de papallones blanques i grogues queden quietes sobre una petita bassa d’aigua i fang, com si féssim la migdiada d’un magnífic diumenge primaveral.

 

Josep Camprubí – 4 de maig 2014

2014PRIM Empedrats_025a

2014PRIM Empedrats_032a

2014PRIM Empedrats_0282014PRIM Empedrats_004a2014PRIM Empedrats_016a2014PRIM Empedrats_022a2014PRIM Empedrats_026a2014PRIM Empedrats_034a

Nadala 2013

Nadala 2013

2013TARNADALA_012

Quan s’acaba l’any arriba el Nadal amb les seves festes, tradicions i preparem vetllades agradables amb la família i els amics.

Nadal, Sant Esteve, Cap d’any i Reis d’Orient un seguit de dates assenyalades que ens permeten recordar-nos de tot i de tots.

Des de casa nostra us volem desitjar unes bones festes i sobretot que tinguem un millor any nou 2014,  però també ens agradaria que amb motiu de les festes donen oportunitats per fer entrar la llum del sol, de la lluna, del carrer,  de l’exterior,… a dins a casa nostra; una llum que ens permeti mirar les coses d’una altre manera, una llum que doni noves llums, noves tonalitats, nous colors, que ens plantegi visions diferents de les coses, des de les més quotidianes a les més globals; una llum que ens ajudi a enfocar les coses  de manera diferent.

Estem convençuts que aquesta llum ens ajudarà a créixer com a persones i ben segur que ens farà més…….. poseu-hi el que vulgueu.

Aquest any quan preparàvem la nadala, i veient les diferents dificultats que col·lectivament  vivim, ens venia de gust proposar-vos que obrim les finestres i “deixem entrar la llum que ens fa créixer”.

Marta i Josep

Nadal del 2013

2013TARNADALA_0042013TARNADALA_0052013TARNADALA_008

Amat-Piniella

Amat-Piniella

escultura_amat_piniella

Joaquim Amat-Piniella – K.L. Reich

Quan va entrar el llibre K.L. Reich a casa recordo que el vaig fullejar i fins tot llegir algun paràgraf però  no em vaig atrevir a llegir-lo sencer; segur que el que s’hi narrava no era de bon grat ésser llegit. Els horrors dels camps de concentració no calia recordar-los, ja els coneixíem prou bé (o no) a través de informacions, lectures breus, imatges gràfiques,….

Ara amb motiu del centenari de l’Amat Piniella i després de conèixer una mica més la vida del manresà il·lustre, he volgut llegir el llibre sencer.

M’ha sorprès!  La seva descripció humanitzada dels fets, dels esdeveniments, de les vivències i de les relacions personals, tot plegat m’han fet descriure una visió imaginària de la situació que tants i tants homes i dones els va tocar viure: he sentit els silencis, els brogits, el fred i la calor asfixiant, les olors i les pudors inimaginables, les imatges que Amat-Piniella va descrivint  a través de la lectura;  però també he copsat  l’amistat, la comprensió, les bones relacions humanes que em permetia continuar llegint el llibre d’una forma serena.

Sembla que no passi res, però renoi fins a quin punt els (uns) humans (?!) que es creuen superiors als altres són capaços de destruir psicològicament, mental i físicament als qui no pensen com ells.

El llibre m’ha apropat a l’autor i de manera directa a les seves vivències, però també he vist la fortalesa interior de l’Amat-Piniella, en tenir la voluntat i capacitat de escriure els horrors i els maltractaments viscuts durant el seu captiveri, com un testament per a la seva gent.

Manresa enguany hem recordat a Joaquim Amat Piniella, i deixem una empremta ben visible a la ciutat a través de l’escultura al bell mig del Passeig. Ben segur que cada vegada que passem pel seu costat recordarem algunes de les seves vivències.

 

Josep Camprubí Duocastella

Manresa, estiu 2013

premi amat piniella 2011premi amat piniella 2007

Santuari dels Tossals – Capolat

Santuari dels Tossals – Capolat

2013PRITossals003

Una excursió matinal al Santuari dels Tossals. De fet el nom imposa, el santuari situat en un lloc estratègic és en ruïnes però la vista des de els Tossals és imponent.

Anem amb cotxe per la carretera de Berga a Sant Llorenç de Morunys i just abans entrar al túnel o “la mina” prenem un trencall a mà esquerra on un antic camí de carro ara ben asfaltat en porta fins a Capolat. Prop de l’església de Sant Martí de Capolat deixem el vehicle.

Trobem indicadors que ens assenyalen el camí a peu, uns de groc i uns altres blanc i vermell (GR-1). Farem un circuit circular i pujarem al Santuari per les senyals grogues i tornarem pel GR. El camí primer és planer i amb un lleugera baixada fins que arribem a una bassa per després enfilar-se amunt entremig de boscos de pi roig. Arribem a un mirador i trobem una pista encimentada que ve del sector de “la mina”, que ens porta per un fort pujador i segur fins a dalt els Santuari dels Tossals (1445 mts).

El Santuari es va ensorrar fa uns 50 anys i només en queden quatre parets de l’església i l’hostatgeria, hi ha però afegida una estructura de ferro a mode de torre amb una campana simbolitzant el campanar que en altre temps tenia la seva rellevància.

Les informacions ens diuen que, com a mínim la construcció és del 1642 i que es conserva una imatge de la Mare de Deu dels Tossals,  amb una talla de fusta del segle XIV i que actualment es conserva a l’església de Sant Martí de Capolat. De fet fa uns 7 anys que es torna a fer l’aplec dels Tossals i es celebra el dia 15 d’agost; prova d’això ho trobem en una gran barbacoa, taules i cadires ben resguardades per utilitzar quan arriba la ocasió.

L’ajuntament de Capolat, municipi de 80 habitants, vol rehabilitar el Santuari com un element de revitalització dels entorns, i el 2009 es va fer un projecte per acollir-hi una escola de natura i alhora un refugi. Les dificultats econòmiques fan retardar el projecte, si bé amb les ajudes econòmiques de les administracions han pogut encimentar el camí per fer un accés més fàcil i segur al Santuari.

Però els Tossals és també un imponent mirador amb vistes panoràmiques gairebé dels 360º sobretot en els dies ben nets. Cap al Sud i tan com es allarga la vista podem albirar el Montseny, Sant Llorenç del Munt o bé Montserrat, més aprop tota la Catalunya Central i als nostres peus els altiplans de Capolat. Donem mitja volta i mirant ara cap al Nord tenim a tocar els Rasos de Peguera, l’Encija, el Pedraforca, la Serra del Verd, el Cadí i el Port del Compte.

Es hora de tornar, abans però fem una paradeta en els plans del Santuari i prenem el camí de baixada, ara el GR-1 per un camí primer de ziga-ziga i després amb descens suau arribem al nostre punt de partida.

7 d’abril 2013

2013PRITossals0012013PRITossals0132013PRITossals0242013PRITossals018_0

Valoració eleccions generals 2011

Valoració eleccions generals 2011

Totes les eleccions són importants però aquestes tenen una major transcendència per el moment econòmic i la crisi internacional que estem vivint, per això era vital la implicació dels ciutadans en definir com volem el nostre futur i qui volem que el dirigeixi. Així doncs el primer indicador que ens trobem és el grau de participació i aquí, tot i la situació delicada que vivim, malgrat la crida dels partits polítics, la difusió i noticies dels mitjans de comunicació, els estires i arronses dels tertulians, ni les cassolades dels indignats, no hem aconseguit una major participació i implicació individual en la decisió col·lectiva del govern que volem. La participació tot i ser més alta que unes eleccions municipals i autonòmiques, no són per tirar coets, per tant encara tenim molta feina a fer.

El resultat de les eleccions és el que és, i com sempre a l’hora de les valoracions tots en treuen el seu valor positiu, perquè sempre cal mirar endavant. Hi ha hagut un clar guanyador, (potser no tant eufòric com les enquestes deien), que ha de formar un nou govern.

Ara hi haurà un canvi, no únicament de govern sinó de polítiques, el temps, els fets  i les decisions que prenguin visualitzaran millor la política real, cal però estar molt atents a les confiances que es generin entre els ciutadans, a Catalunya, a Espanya i a Europa, perquè aquest és un element clau de tranquil·litat, per alhora desencallar el sistema productiu i de finançament, generador de llocs de treball, i es a dir: per poder sortir de la crisi, com a mínim mantenint la cohesió social que hem assolit en els últims anys. Aquest és el repte i aquest és l’encàrrec que l’hi han fet.

Riera Rajadell. Nova sentència

Riera Rajadell. Nova sentència

 

I es que el fiscal no l’hi va semblar bé la sentència del jutge del penal, per això va interposar recurs d’apel·lació davant de l’Audiència Provincial de Barcelona.

De fet estàvem tranquils vist la rebaixa que va fer el fiscal a 6 mesos de presó i sobretot per la declaració d’absolució dels càrrecs per part del jutge; però el fiscal podia utilitzar el recurs i així ho va fer.

D’entrada em semblava que la justícia aniria més lenta, però en menys de sis mesos l’audiència ha dictat sentència. Curiosament hem rebut la sentència el dia 6 de novembre de 2012, es a dir 6 anys després que el dia 6 de novembre del 2006 firméssim al saló de Plens de l’Ajuntament un acord amb l’Agència Catalana de l’Aigua per resoldre definitivament el problema dels abocaments a la riera i, ai las ! aquesta acció i aquest acord és la prova irrefutable de la nostra ferma convicció de voler resoldre els abocaments, i així ha estat.

En el recurs el fiscal sosté que hi ha delicte ecològic i així ho admet  el jutge de l’audiència tot recordant una sentència del tribunal suprem que diu: “que el simple fet d’abocar substàncies contaminants en el curs fluvial es suficient per estimar que s’ha comès un delicte mediambiental”.

Però quan entra a valorar la responsabilitat de l’autoria i culpabilitat dels acusats, el jutge sosté que des de la presa de possessió del càrrec de l’alcalde, varen fer tot allò que era necessari per a resoldre el problema i es varen seguir tots processos “estrictament respectuosos amb les condicions de legalitat i procediments administratius vigents,…. impulsant-se a partir d’aquest moment la major celeritat possible per la materialització del projecte,”, ni tampoc es pot admetre un judici recriminatiu pel retard en l’execució perquè és un “procés en el que no varen poder, com es obvi, ometre els necessaris tràmits legals,…projecte necessari, licitació pública i adjudicació d’obres..”.

I per a reblar la sentència recorda que Llei 16/2008 disposava que aquells abocaments d’aigües residuals que estaven enclosos el Programa de Sanejament, com és el cas de la riera de Rajadell, estaven “autoritzar en les condicions actuals fins que entressin en servei les actuacions previstes”.

Per tant amb la cobertura legal citada i posat en marxa el procediment administratiu per resoldre el problema, no hi ha res que justifiqui una condemna ni a l’Alcalde ni a la Regidora Alba Alsina, que va prendre possessió un any més tard amb tot el procés ja estava en marxa, com tampoc al Director de l’àrea Francesc Mestres, que portant més anys a l’ajuntament, havia posat de manifest la problemàtica i proposant projectes a l’any 1994 i el 2000 per a la recuperació de la riera de Rajadell.

 

Així doncs tal com diu el jutge “confirmem el pronunciament absolutori”.

 

Bé això s’ha acabat perquè aquesta sentència “no cabe interponer recurso ordinario alguno”.  Les conclusions de tota la sentència em semblen correctes, perquè sempre hem reconegut els danys a la riera (tot i no originar-lo) i per això volíem resoldre-ho i així ho hem fet, com també que vàrem seguir tot el procés administratiu legal per executar el projecte. Aquesta sempre ha estat la nostra línia de defensa i així ho valida el jutge.

 

Al davant dels projectes sempre hi ha qui dona la cara i rep també les felicitacions però també les bufetades, però al darrera hi ha molts treballadors de l’administració, de les empreses, que han anat fent part de la feina que no es veu, però que ha permès per una part, i en aquest cas,  resoldre el problema dels abocaments a la riera del Xup, però per altre, que quan hem estat interpel·lats per la justícia hem pogut demostrar que sempre hem fet el que calia i a més ho hem fet bé. Gràcies per la vostra professionalitat i dedicació.

 

Sempre em quedaran dubtes, qui va posar la denúncia? Perquè tot i havent fet un procés administratiu implacable es va continuar el procés judicial? Oi més quan la Llei 16/2008 donava cobertura legal, però……. tal com he dit altres vegades. Carpeta tancada. Tema Resolt.