Browsed by
Autor: Josep Camprubi

l’arc màgic

l’arc màgic

img_7203

La tardor és una bona estació de l’any per la seva variabilitat. El temps és més mogut, ara el sol, després la pluja, la fresqueta, el vent,…. aquesta setmana tot remenant a Cal Cupons he sortit de la casa i m’he trobar amb aquest magnífic arc de Sant Martí. No sabia com gravar-lo en la memòria fotogràfica i sort dels mòbils que tenen de tot i he pogut recollir tota l’amplitud de  la imatge i compartir-la.

Cal Cupons 14 d’octubre de 2016

6 barrets que fan pensar.

6 barrets que fan pensar.

6barrets

Aquest és un plantejament que va fer Edward de Bono, ja fa uns quants anys, el qual considera que el pensament és el màxim recurs de l’ésser humà, i que aquest mai està content de la seva pròpia capacitat, doncs voldria ser millor, per això busca, recerca, pregunta, qüestiona, s’atreveix, innova,…. només per augmentar el seu coneixement i el seu pensament.

L’autor presenta un concepte molt simple que permeti a l’hora de pensar, fer una sola cosa a la vegada, separant la lògica de l’emoció, la creativitat de la informació, l’esperança de la negativitat. I això ho desenvolupa a partir del concepte dels “sis barrets per a pensar”, en el que posar-se un barret de determinat tipus, implicarà una manera de pensar.

Està convençut que aquesta simbologia amb els barrets, reuneix almenys cinc valors o propòsits:

  • Representar un rol definit: perquè pel fet de portar un determinat barret et permet desenvolupar i pensar i dir coses que d’altre manera no diries; disfressar-se ens autoritza a actuar tal i com ens hem disfressat.
  • Dirigir l’atenció cap a aspectes diferents d’un tema, en base al tipus de barret triat.
  • La conveniència de demanar a l’altre o a tu mateix de posar-se un barret diferent i per tant canviar de manera d’expressar-se.
  • La possible base química cerebral en la forma de pensar, de tal manera que fer-ho en positiu o en negatiu, emocional o objectivament hi ha diferents entorns químics associats.
  • Establir regles de joc, com a mitjà operatiu per a l’aprenentatge. Els sis barrets per a pensar estableixen determinades regles pel joc de pensar.

A partir del coneixement i la utilització dels sis barrets per a pensar et permet conduir et permet conduir el teu propi pensament, alhora que prens més consciència a partir de quina base estableixes el teu pensament.

Cadascú dels barrets per a pensar té un color molt concret i fàcil d’identificar: blanc, vermell, negre, groc, verd i blau.

 El blanc, és la informació, és neutre, objectiu i verge. Tracte sobre fets i dona informació objectiva, dades, xifres, números. Són fets purs. És com la computadora, no fa interpretacions, ni dona opinions. Indica neutralitat.

El vermell, és el sentiment, suggereix ira, fúria i emocions. Dona el punt de vista emocional. Fa visibles els sentiments, els pressentiment i la intuïció.

El negre, és la precaució; és trist i negatiu. Ressalta els aspectes negatius, perquè sempre hi ha quelcom que no és pot fer. És l’advocat del diable. Assenyala el que està malament, allò incorrecte o erroni.

El groc, és alegre i positiu. Traspassa engrescament, és optimista i omple d’esperança el pensament positiu. És constructiu, generatiu. Fa l’avaluació positiva. Omple de somnis pràctics, de visions i esperances. Assenyala els beneficis i resultats.

El verd, és l’alternatiu;  és gespa, vegetació, creixement fèrtil, abundància. Indica creativitat. Dona moviment. Surt de les pautes habituals del pensament. Utilitza el pensament lateral.

El blau és l’organització; és fred, és el color del cel que està per sobre de tot. S’ocupa del control i l’organització del procés del pensament. També del ús dels altres barrets. És el director d’orquestra i organitza el pensament.

Hello world! Hola al WordPress

Hello world! Hola al WordPress

Welcome to WordPress.

Benvinguts al nou programari del blog. La informàtica pot ésser exacte però els humans la podem complicar. Després de seriosos problemes amb spams disposo d’una nova plana web per publicar el que em vingui de gust.

Fins aviat !

Festes de Nadal 2015

Festes de Nadal 2015

IMG_6219

Amb il·lusió un any més ens dediquem a elaborar la nostra Nadala.

Al llarg de l’any coneixem diferents idees, materials i tècniques que ens ajuden a pensar i concretar com us volem felicitar. I es que elaborar la Nadala, apart de que ens ho passem bé, és una manera expressa de pensar amb vosaltres.

Sou els nostres amics i companys amb qui anem fent camí, a vegades ens trobem i altres no, però en un punt important del trajecte, hem compartint una part de la nostra vida.

2015HIVNadala142015HIVNadala07_02015HIVNadala12

 

La Portella – Mascaró

La Portella – Mascaró

2015PRIMPortella19

Tenim probabilitats de pluja però tot i així anem d’excursió per caminar una mica cap a Sant Pere de la Portella al Berguedà. Passem Olvan, Sagàs i arribem al municipi del la Quar (amb 57 habitants), passant primer per Sant Maurici , després pels plans de la Quar i amb la carretereta asfaltada arribem fins el Monestir de Sant Pere de la Portella (800 mts).

Al 2010 el monestir benedictí fou declarat BCIN (Bé cultural Interès Nacional) i actualment forma part del Programa Romànic Obert que a través de la col·laboració de la Generalitat i la Fundació “la Caixa”, financen la restauració del monestir. Bé almenys es bo que els beneficis de l’entitat bancària serveixin també per mantenir el patrimoni arquitectònic.

La història del monestir es llarga perquè ja comença a principis de l’any mil, on després de la seva construcció per la baronia de la Portella, l’abat Oliva i va enviar un parell de monjos per assegurar-ne el seu assentament i ben aviat ja disposava del seu propi abat. El monestir ha tingut èpoques bones i no tant bones amb activitat i sense  fins als nostres dies, en que l’edifici del monestir que encara fa goig s’aguanta justet però els edifici del costat (palau de l’abat) queda en estat ruïnós.

Bé però la nostra excursió pretén arribar al Coll de Mascaró i tornar, si el temps ens ho permet, tot seguint unes marques grogues durant el camí. Deixem el monestir i baixem cap a la riera de la Portella o Rec de Sois (nom que pren en el començament), on el travessem per un pontarró que ens porta pel costat de Can Dou; magnifica casa arreglada amb uns entorns ben nets i amb uns cavalls que fan goig. Agafem el corriol que ara baixa i ara puja entremig de boscos frondosos i anem travessant diferents valls torrenteres de la Serra de Picancel: el torrent de la Font dels Avellaners, per sota del cingle de la por, de les canals males, i també per sota de la línia d’alta tensió que ve de Vic i va a Cercs (110kW), fins arribar a la casa de Corrubies o antigament casa Rubies. A la casa se l’hi aguanten les quatre parets, sense sostre, però es pot observar el seu caràcter senyorial: els seus carreus, els elegants finestrals també amb inscripcions al dintell, portalada amb arc de dovella,….  He trobat informació de la casa de l’any 1339 i també al 1768 lligada amb la vida de Sant Pere de la Portella; ben segur que si les pedres parlessin,…. pel que sembla, ja al segle passat, per aquest indrets el “Massana” maqui prou conegut, hi tenia un bon amagatall i diuen que la Guardia Civil poc hi anava per por de topar-s’hi.

Continuem el nostre camí i ja tenim a la vista el nostre objectiu: la casa i el coll de Mascaró, enfilem el darrer tram i ja hi som arribats. Tenim magnífiques vistes sobre Berga i el seu entorn, llàstima que els núvols no ens donen més obertura. També reconeixem la serra de Campdeparets (sobre d’Olvan i excursió que van fer a l’any passat) i deixarem per un altre dia pujar fins a Sant Miquel de Canals.

Tot fent el camí de tornada ens parem a Corrubíes per dinar amb les nostres amanides de quarta generació. Tot bé, però la pluja no ens deixa fer el cafè. Com que no tenim aixopluc a la casa, ens tapem amb els impermeables i fem el camí de retorn, ara però seguirem la pista forestal que baixa fins a la riera de la Portella. Trobem la pista que va pujant suaument fins els monestir de Sant Pere. Ara si, ja ha parat de ploure i podem fer el cafè tranquil·lament a l’esplanada del monestir.

Abans d’agafar la carretera de tornada ens arribem fins la “font de l’abat”, indret fresquet, net i amb un estol de prímules i falgueres que fa goig.

De retorn pugem fins dalt el Santuari de la Quar (1069 mts) amb esplèndides vistes cap a l’Osona, el Berguedà i per entre colls apareix al fons Montserrat, al Bages. Els amics de la Portella van fer una restauració del santuari a l’any 2000 i trobem una inscripció que diu:

Tenim tots de naixença un trosset de terra al món, que se’ns grava en la memòria i s’arrela en nostre cor”.

Ara la pluja ja ens envaeix de valent i a cobert amb el cotxe de l’Àngel i la Isabel, tornem amb la Marta cap a casa.

Fi de l’excursió i un trosset de la nostra terra queda en el nostre record.

19 d’abril del 2015

2015PRIMPortella01a2015PRIMPortella14a2015PRIMPortella07a

Adéu a la Sala Ciutat

Adéu a la Sala Ciutat

IMG_5041

Adéu a la Sala Loyola o Sala Ciutat. Una matinal diferent i plena de records ens ha transportat per les diferents vivències que hem tingut a la sala cultural per excel·lència a Manresa durant més de quaranta anys. L’acte obert a la ciutat i lluny de qualsevol protocol, ha reunit als amics i assistents a les diferents arts escèniques que l’han guiat des de el Sr. Morros, Cine-club, Rialles, Tabola i el Galliner.

Els anys passen i són moltes les “vivències” que hi he tingut: la més antiga i ben segur quan vaig posar per primer cop els peus a l’escenari de la sala quan cantava a la coral infantil l’Aliret de Joventuts Musicals i que es va celebrar la 1a. Trobada de corals infantils de Catalunya amb més de 200 nens i nenes a dalt de l’escenari.

A casa recordem La Torna dels Joglars, els concerts dels Esquirols, del Lluís Llach, o espectacles de La nit de Sant Joan, a l’Àngel Pavlovsky,  La estraña pareja, les Innocentades o la sessió golfa The rocky horror Picture show, i la mítica pel·lícula Dersu Uzala. I tambés les tardes de Rialles amb les nostres filles.

Actes i esdeveniments molt diferents però tenien la Sala Loyola i més tard Sala Ciutat, com espai on et trobaves amb companys i amics que compartíem interessos, sensibilitats i projectes semblants.

També en recordem un abans amb les cadires del nyec nyec i els lavabos per anar-hi només en cas d’extrema necessitat i un després amb unes butaques entapissades que en aquells anys es feien dir si senyor i uns serveis presentables.

Els caps de setmana quan hi havia actes i a l’hivern la calefacció podia anar prou bé, però anar-hi a assajar entre setmana, i sense calefacció ja era una altre cosa i ben segur que tots els que participaven als assajos del Retaule de la Llum de l’Orfeó Manresà a l’any 2000 ho recordem prou bé.

Però la Sala Ciutat a més de sala de projeccions i espectacles, ha sigut durant uns quants anys la casa on s’han format equips de persones que s’han configurat com entitats referents de Manresa i que han fet propostes de programació cultural per la ciutat: des de Rialles, a Cine Club, també Tabola, Bloc i el Galliner; entitats i equips de persones que han fet escola, que des del voluntariat han tramat una xarxa de relacions a l’entorn de l’animació socio-cultural, que des de la seva lliure adhesió van agafar un compromís amb la ciutat.

Per sort les entitats continuen i han sabut trobar el seu camí, més enllà de disposar o no de la Sala Ciutat, perquè els temps, els entorns i les circumstàncies canvien però els objectius continuen sent els mateixos.

Fa uns anys quan estava a l’ajuntament es va posar sobre la taula el debat de la permanència de la Sala Ciutat, sobretot per les seves deficiències estructurals i per altre part pel fet de disposar de nous espais escènics. Recordo com amb el Ramón i el Nasi, volíem trobar la fórmula per tirar endavant una sala que era símbol d’una època i bressol d’entitats vives.

La realitat et supera, els costos i les alternatives t’ajuden a obrir noves vies per a continuar, amb la mateixa il·lusió mantenir i fer créixer l’oferta socio cultural per a la ciutat.

És un adéu, potser sí, però és també un reconeixement i un inoblidable record que continua viu.

Manresa 11 de gener de 2015

1a trobada de Corals Infantils 1967

Un nou CTM.

Un nou CTM.

ctm01019

Després d’un any del seu trasllat al nou edifici al Parc Tecnològic i sembla que superats els problemes financers afegits, finalment s’ha inaugurat oficialment el CTM Centre Tecnològic.

El Centre Tecnològic CTM de, i a Manresa és un instrument tan per a les empreses de la comarca i les seves veïnes com per empreses que busquen serveis especialitzats i avançats entorn a la R+D+i de qualsevol indret.

Al llarg dels anys el CTM ha sigut una aposta dels empresaris del territori, junt amb col·legis professionals, dels científics (UPC) i de les administracions públiques (Ajuntament de Manresa) i darrerament de la Generalitat de Catalunya, però sobretot pel compromís de moltes persones que s’hi han implicat directament.

L’actual CTM ha passat per diferents transformacions, evolucions i adaptacions i el resultat final és el que el fa possible mantenir-ho, i probablement no sempre el que voldríem fruït de les circumstàncies.

Des dels baixos de la Cambra de Comerç de Manresa al carrer Pedregar, ara fa 22 anys on naixia el CTB, que ben segur recorden i explicarien amb detall tan el regidor Pere Oms com en Josep Alabern, que junts i al capdavant amb empresaris hi varen posar diners per que Manresa i el seu entorn disposes d’un centre especialitzat en tecnologia i amb l’objectiu de millorar la competitivitat de les empreses. El projecte va il·lusionar òbviament als empresaris, al col·legi d’enginyers, a l’ajuntament i també al Consell Comarcal, la Cambra de Comerç, la Caixa de Manresa, l’escola de la UPC a Manresa entre altres.

El centre creixia i es va dotar d’un nou equipament a la Plaça Bages amb el lideratge de l’alcalde Jordi Valls i la Directora del Centre Carme Botifoll a l’any 1999, i que a més varen aconseguir la complicitat i integració de la UPC i així dotar-se de més personal per a la recerca, científics, doctors, catedràtics; però també es va voler que el empresaris agafessin el lideratge de la comissió executiva i la gestió del centre que va entomar en Venanci Pellicer.

En els meus anys de màxima responsabilitat, junt amb els gestors del CTM veiem com el centre creixia encara més, que es feia petit i per això l’hi havíem de preparar el futur. Seguint altres models de centres, calia instal·lar-lo al costat de les noves empreses innovadores i per aquest motiu l’ajuntament vam cedir un terreny per impulsar el seu trasllat al nou Parc Tecnològic i alhora facilitar suport en el finançament per a la seva nova construcció.

La tossuderia conjunta del Conseller d’Industria Josep Huguet, la Carme Botifoll, llavors directora d’Acció i junt amb ells el nou president del comitè executiu en Manel Rosell, van aconseguir dues coses determinants: el finançament total del nou edifici i la consideració del CTM com un dels sis centres Avançats i de referència de Catalunya.

La renúncia no fàcil dels empresaris als òrgans del CTM per adaptar-se a les exigències del “Ministerio” per obtenir una subvenció i ajut financer per la construcció del nou edifici, va marcar una expressió de compromís amb el centre i el territori que potser no es va reconèixer prou. Les converses animades amb el Felix Salido, el Manel Rosell, Alain Jordà, Josep Alabern i en d’altres en van ser un exemple de superació.

Al llarg de la gestió del nou projecte junt amb èpoques de crisi, ha deixat pel camí en Xavier Codinach, el Jordi Martí i l’Antoni Fargas, gestors del centre des del el primer dia. Però finalment amb bon equip professional el CTM es rellança per continuar donant serveis avançats a les empreses.

Diuen que si et mous, no surts a la foto, i és ben cert, perquè gairebé tots els que he citat abans no eren o no pogueren estar a la inauguració, i em sap greu no poder compartir la inauguració del centre amb tots ells, perquè sense la seva implicació el CTM no seria allò que és ara; cadascú amb els seus encerts i probablement amb els seus errors, però tots volien i volem el millor CTM. Segur que, malgrat les circumstàncies,  cadascú d’ells  tenen un bon record del seu pas pel centre perquè se’l van fer una mica seu.

A tots ells, junt amb els actuals responsables, m’agradaria veure’ls a la taula presidencial, com espai d’honor i reconeixement, enorme i llarguíssima, com també els científics Prado, de Pablo, Riera, … envoltat de tot l’equip professional d’investigadors, tècnics, comercials, administratius, secretaries,… que ben segur han passat per èpoques d’incertesa i renuncies.

Aquest és un apunt pel meu blog, que comparteixo perquè vull agrair a tots els que han apostat per fer créixer el CTM i convertir-lo en un centre tecnològic avançat i de referència.

El CTM, com Althaia, la FUB, el PTB, la Fussam, el Pla de Barris, els equipaments de ciutat, són projectes de gran envergadura que comencen uns  i acaben uns altres, cadascú aportant-hi el millor perquè volem que siguin referents per els ciutadans de Manresa; projectes que m’hi vaig implicar personalment i em congratula que avui, participant en la inauguració, tanquem una etapa més.

Manresa 29 de desembre de 2014

2010ALC.Nou Edifici CTM2010ALC.20010ALC.299

Nadala 2014

Nadala 2014

IMG_1602

Arriba el desembre, el fred i ben aviat les festes de Nadal, el cap d’any i els reis. Ja fa uns dies que amb la Marta pensem quina nadala volem fer per desitjar les bones festes als amics i als familiars. Busquem, remenem, provem, descartem i decidim, ja ho tenim clar i mans a l’obra.

Enguany farem estrelles encunyades (troquelades) i gravades amb papers i cartolines dels mostraris de l’avi Josep (el meu pare), els que feia servir per anar vendre el  paper per embolicar, i relligades entre elles tot cosint-les a màquina amb fil.

Gairebé mil estels, no són pas pocs. Hi hem posat la força dels braços i la paciència del cosir, però com sempre ho fem il·lusió; ha sigut un bon moment per  recordar:  les paraules de Rabindranath Tagore  “ deixeu-me  creure que entre totes les estrelles n’hi ha una que guia la meva vida”,  o quan cantem a casa la cançó dels Esquirols“ l’estel és el meu company, quan la nit es ben serena, i acampo sota el cel blau i em besa la lluna plena”, i sobretot a les nits d’estiu a Cal Cupons  quan observant les constel·lacions ens diem “No has comptat mai les estrelles quan la nit estén el vel. Elles fan les nits més belles quan llueixen en el cel”.

Per això  arribats a aquestes dates assenyalades ens agrada recordar-vos i desitjar-vos amb la nadala unes bones festes de nadal i un bon any 2015.

Josep i Marta

IMG_1480IMG_1482IMG_1489IMG_1513IMG_1483IMG_1487

El primer vi de la parra.

El primer vi de la parra.

 

IMG_1491Cada any al mes de setembre recollim el vi de la parra de Cal Cupons, uns quants quilets per fer-ne suc de raïm o most. Com que en surten uns quants litres, una part es beu durant la setmana i la resta es congela i dura una mica més.

A la primavera de l’any 2013, el Marc i la Maria, junt amb uns amics es van posar a cuidar una vinya i aprendre a elaborar vi. Ben segur que no és fàcil ni cuidar la vinya ni elabora el vi, almenys al començament. Surten experts per a tot arreu amb recomanacions contradictòries entre elles:  que si llaurar o no la vinya, si posar-hi plantes complementàries, si esporgar del dret o del revés,  si has fet tard per ensulfatar, si recollir raïm demà o la setmana vinent,…. i no vegis quan elabores el vi,……. Per sort el Marc els escolta a tots però va establint el seu criteri, i tardarà més o menys per fer les coses bé, però no es quedarà a mitges.

Aprofitant que el Marc té els dipòsits d’acer inoxidable i els estris adients, enguany hem agafat el raïm de la parra, o millor dit hem veremat  amb l’ajuda del Genís i la Roser i hem recollit  uns 20 Kg que els hem passat per l’escola i celler del Marc (tot és començar!). Allí els hem passat per la màquina de desrapar (separar la rapa del raïm), posat al dipòsit d’acer inoxidable amb un control de la temperatura per a la fermentació, premsar, descansar, clarificar, tornar a clarificar, provar i embotellar. I vet aquí ja tenim vi de la parra!

Les feines al celler les vàrem fer al setembre i jo ja no recordava el que teníem entre mans, però la sorpresa va ser majúscula quan el dia del meu aniversari el Genís i la Roser es presenten amb dues ampolles de vi amb etiquetes especialment dissenyades per l’ocasió. Quina il·lusió i quina satisfacció veure i beure el resultat final.

Ens diuen que aquest any no ha sigut bona anyada, però nosaltres molt cofois de tenir uns quants litres del nostre vi, i ben segur que l’anyada propera serà encara més bona.

Gràcies Marc.

desembre 2014

IMG_1495IMG_1497

La serra del Catllaràs.

La serra del Catllaràs.

0412014ESTCatllaras041a

La serra del Catllaràs és prou ben coneguda per alguns dels seus indrets però encara queden alguns trams i espais per a descobrir, i avui ens disposem a travessar-la des de La Pobla de Lillet fins a Sant Romà de la Clusa i Vilada. Anem ben motoritzats amb el vehicle tot terreny de l’Àngel i la Isabel, que també desconeixien aquests indrets.

Comencem amb una carretera “veïnal” que es pren a la rotonda abans d’arribar a La Pobla i que ens portarà fins el Santuari de Falgars; la carretera va pujant sinuosament per la part obaga mentre sentim la olor dels bolets, del boix i de les falgueres fins que arribem al Santuari a 1288 mts d’alçada situat a la carena amb magnífiques vistes al Puigllançada cap al nord i al Pedraforca cap a ponent.

El santuari és un lloc tranquil amb una església romànica que originàriament data del segle XII i refeta al sXVII; l’origen del santuari i segons la tradició es diu que un pastor va trobar la Verge en un cova entre falgueres i cada any a primers de setembre s’hi celebra la festa. Adossat a l’església trobem un hostal on es pot gaudir de la tranquil·litat de l’indret.

Continuem la nostra ruta per una pista forestal en bon estat en direcció al Xalet i la coneguda Roca de Lluna. Pel camí trobem indicis de les mines que a primers del 1900 i durant gairebé tres dècades s’explotaven per extreure’n carbó  que transportaven amb un telefèric fins a La Pobla de Lillet per fer anar la cimentera Asland del Clot del Moro. Passem pel costat del Xalet de forma arc ogival el qual fou dissenyat per l’arquitecte A. Gaudí per acollir-hi els enginyers de les mines; malauradament  només en queda la forma externa perquè segons diuen de l’interior  ha canviat tot fruit de les diferents reformes i usos que posteriorment ha tingut. Últimament va ser una casa de colònies.

Continuem la pista fins que trobem l’indicador per apropar-nos a través d’unes escales, al mirador de la Roca de Lluna (1481 mts) amb unes vistes esplèndides i que mitjançant una taula indicadora podem anar identificant els diferents cims que observem i fer-hi bones fotografies; al costat del mirador disposem d’una zona de pic-nic per fer-hi l’entrepà i el descans.

La pista continua, passem per unes restes de construccions mineres i arribem a uns prats que ens queden a mà esquerra i una font que en rep el nom de l’indret,  la Font de la Devesa Llosana. En aquest lloc, uns quants anys enrere hi fèiem acampades amb la família i era un espai prou concorregut; avui hem trobat molt poca gent.  Aparquem el vehicle i ens disposem a pujar el cim del Roc de la Mare de Deu o Roca de la Devesa Llosana, pel camí de pujada trobem el tresor de les flors de muntanya: la flor de neu o edelweis, flor protegida i que trobem en molt pocs indrets a Catalunya; per sort la flor es manté ja fa una vintena d’anys també se n’hi trobava. Continuem el camí, trobem també la flor coneguda com a “orella d’ós”, fins que arribem als prats de sota les parets de la Roca. A partir d’aquí passem primer per una fageda i després per una canal amb  una grimpada fins a dalt del cim (1615 mts), on hi trobem el pessebre que hi porten la gent de La Pobla de Lillet, una creu de ferro envoltada de fulles també de ferro, la verge Moreneta i els llibres de firmes. A la Moreneta hi ha la inscripció “ Des del cim d’aquesta roca blanca, miraràs de fit a fit al Pirineu i quan blanquegi la serralada, seràs un raig de sol en mig la neu. Agost 1965. F.E.B” . Molt bona evocació i és que són d’aquells indrets encisadors de la muntanya, lluny de les excursions típiques i aglomerades on podem gaudir  de majestuoses vistes al Pirineu. Ens fem les fotos de rigor i baixem cap a dinar al prats i a la fresca.

Hem dinat amb les tradicionals amanides, els ganyips, el cafè, fem la migdiada i continuem. Retornem al cotxe i just arrancar trobem un cérvol al mig del camí que ens mira com astorat; no som a temps a fer la foto i l’animaló continua el seu camí. D’un temps ençà i a cada excursió que fem trobem un animal “sorpresa”, vet-a-qui doncs la riquesa de la fauna que hi ha al Berguedà. Ep i que duri!

Passem pel prat Xisplador o Gespador on hi ha una font de conc al costat del camí, fins que arribem a un creuament de camins i prenem el de l’esquerra que amb un rètol ben esborrat indica “Pla de Catllaràs”, pugem la rampa i després de deixar un altre camí a l’esquerra continuem per la dreta fins arribar ben aviat al “roc del Catllaràs”, allí unes quantes vaques ens miren estranyades com si diguessin “que hi feu aquí?”; trobem uns panels informatius sobre “la reserva animal del Pla de l’Orri”, deixem un camí que baixa i que ben segur porta directe a Sant Romà de la Clusa. Però com que volem passar per la collada de Sant Miquel (que vàrem conèixer quan vam fer l’excursió a la serra de Fulleracs) prenem el camí planer i en direcció ponent que, després d’un baixador pronunciat es troba un altre creuament de camins; cap a la dreta aniríem cap a Sant Julià de Cerdanyola i cap a l’esquerra cap a la Collada. Arribem a la collada i anem baixant pel camí que ja ens coneixem, tot  fent una parada per collir unes quantes maduixes que des de el cotxe estant hem vist i les volem assabori ; passem el paller del clot d’Estavelles fins arribar al mirador que va instal·lar la Diputació de Barcelona: gaudim de les vistes al Sobre puny, a la serra de Picancel i al fons Montserrat. I ara sí arribem a Sant Romà de la Clusa, que amb tota tranquil·litat i amb una bona fresqueta ens prenen un cafè tot fent la xerradeta amb el responsable de l’hostal refugi. El felicitem per la bona feina que hi ha fet a la cosa i els seus entorns.

És hora de tornar. Reprenem el nostre viatge per la pista forestal que ens portarà fins a Vilada, tot notant el canvi de temperatura.

Hem aconseguit allò que volíem: enllaçar dos trams que ja coneixíem; hem descobert nous paratges,.. hem gaudit d’un dia a la serra del Catllaràs.

10 d’agost del 2014

2012ESTCATLLARAS031aSerra del Catllaras